La rumba asturiana

Ara que els veïns de Gràcia la pateixen, furgant en la memòria un topa amb el colossal pregó que aquella festa major ens regalà l’any 2009. Guitarra en mà, el Sicus Carbonell, cervell, cor i ànima dels Sabor de Gràcia, dedicà un homenatge cantat a un gènere musical, la rumba catalana, que com ell mateix descrivia relliga les cançons del Pescaílla, el Gato, Peret i tots els gitanos que mantenen viu aquest llegat a racons com la plaça del Raspall. Aquests dies n’hem sentit a parlar una estona, de rumba, i no pas per a bé. Els intents de declarar-la Patrimoni Immaterial de la Humanitat han topat amb les reticències del Ministeri de Cultura, el de Miquel Iceta, que troba que això d’afegir “catalana” resta mèrits a la candidatura. El debat en si, però, té menys recorregut que una discussió amb Javier Tebas sobre Gramsci. És a dir, cap. I si és així, és perquè la unanimitat entre la bona gent de la música és total, i si no, surtin del despatx oficial una estona i preguntin què n’opinen veus com ara els Estopa o Lolita. És rumba catalana, i prou. Una polèmica, doncs, absurda i que no tindria res més, si no fos que traspua una de les fixacions més profundes –que Catalunya sigui subjecte propi– que encara continua castigant el subconscient d’Espanya. I si hi ha algun àmbit on això es veu de manera més nítida és en el de la política, on uns, els de dretes, ja ni s’esforcen a dissimular que això de la diversitat els repeteix més que l’all. I, per tant, ja no és que mirin de diluir tot tret diferencial perifèric, sinó que directament ja l’ataquen. Entre els que es diuen d’esquerres, tampoc esperin moixaines. Obcecats per no semblar massa complaents amb les demandes sobiranistes de més aire, el PSOE i companyia s’han convertit en una versió més edulcorada en les formes, però en el fons comparteixen la mateixa visió d’un Estat que, per a ells, comença i acaba a Madrid. Perquè si a més de servir-hi un cachopo excels a Oviedo cantessin la rumba asturiana, no li faríem tants escarafalls a la cosa, oi ministro?