Premonició de la tardor

Per un moment, he tingut indicis de la tardor a l’arbreda escarransida que travesso fins a la terrassa del cafè. El tou d’herbetes que he de trepitjar per arribar-hi, cada vegada més resseques, com si en lloc d’un parc caminés per damunt d’un camp de rostoll, s’han cobert de fulles caigudes, algunes encara mig tendres però que cruixen sota els peus amb aquell soroll anguniós de llenya morta. Ha fet vent, aquests dies, un vent reescalfat que, de tota manera, no semblava tan impetuós perquè se li degui aquesta desfloració general. Potser és que ja ens hem desacostumat als vells finals d’estiu, amb les seves tempestes de mitja tarda, rere les quals venien aquells crepuscles encesos esforçant-se a retenir l’última claror del dia, cada vegada més reticent i marbrejada per les ombres. Ara tot l’agost julieja; els últims anys, fins ben entrat el setembre. D’aquí el desconcert davant aquestes fulles prematurament tardorenques, potser més aviat assedegades, que fan que arribi fins al cafè on m’he acostumat a venir des que va començar el bon temps amb un deix gairebé de tristesa, com si portés cendra adherida a les soles. A les taules veïnes, la gent es queixa de la calor excessiva, de la inclemència de la llum, de com costa dormir a les nits. Ho comparteixo només a mitges, perquè tard o d’hora vindrà el fred, i aquells dies tan curts, i la rigidesa dels horaris i els embussos i la pressa. M’és igual aquesta suor enganxifosa si em dona una hora de cafè diària a la terrassa, i fins i tot el camí lent i solitari que hi porta, abans que ja no quedi ni una mica de vida als arbres.