Tanta, tanta jugada mestra

Demanar unitat d’acció al rival polític és com demanar taules als escacs: només ho fa aquell que sap que està perdent o que, en tot cas, té clar que no pot guanyar. El resultat electoral de les eleccions espanyoles i la maniobra negociadora de Junts amb el PSOE, mantenint amb fredor la incògnita sobre el seu vot en lloc de regalar-lo d’entrada amb l’argument que “cal aturar la dreta”, sembla que hagi posat ERC en aquesta situació, reclamant a Junts una unitat d’acció per investir, o no, Pedro Sánchez. Sorprèn veure dirigents i defensors mediàtics d’ERC exigint una unitat d’acció que ells mateixos van rebutjar l’endemà de les darreres eleccions al Parlament, on el fet de tenir un diputat més que Junts els legitimava a mantenir unilateralment la seva pròpia estratègia de col·laboració amb el PSOE a canvi d’uns fruits que, si s’haguessin produït, ara en serien els amos.

A ERC li va passar com a Artur Mas el 2010, quan el líder convergent va voler fer-se passar pel campió de les retallades i l’austeritat perquè de la crisi que acabava d’esclatar se’n culpava el desgavell econòmic general de la dècada anterior. Una jugada mestra que, evidentment, va topar amb la realitat d’un malestar social ben real i emprenyat. ERC sembla haver llegit malament el post 1-O, i s’ha volgut situar ràpidament com el campió d’una possible via negociada a llarg termini pensant-se que aquest seria el refugi sensat de la frustració independentista i, alhora, una posició central dins el progressisme català, independentista o no. Que ara reclamin unitat a Junts indicaria que ja no ho veuen tan clar.

La unitat dels 14 diputats al Congrés és necessària per a l’independentisme. Però la bona, la que hauria funcionat de veritat, és la de Puigdemont i Junqueras junts a Brussel·les negociant unitàriament aquella tardor des de la legitimitat i la força que encara tenien plegats. Però no ho van voler.