Les paradetes dels infants del passeig marítim

Quan érem petits jugàvem a les botiguetes i era un exemple paradigmàtic del que és un joc simbòlic. El joc simbòlic, en una sola frase, és fer veure “com si” sense ser-ho. Jugàvem a metges, a policies i lladres, a indis i americans, a pares i mares. Els últims dos casos sé que avui són colonialistes i heteronormatius, però aleshores les coses, a més de convencionals, em sembla que també eren més primàries, més rudimentàries i, el que és molt important, amb espai per jugar amb més llibertat.

Un videojoc et diu perfectament què has de fer amb el comandament una vegada i una altra fins que agafes perícia. Jugar a les botiguetes era tenir fruites, verdures i diners de plàstic i muntar-te tu la pel·lícula. Qui més participa i inventa, si es tracta de jugar, és qui guanya. La llibertat és la terra ubèrrima on pot néixer la imaginació. I la imaginació és una facultat fabulosa que es pot desenvolupar a través d’espais segurs i oberts com el joc simbòlic. I així ens entrenàvem per a la vida adulta: recreant situacions que havíem vist –a la vida o la televisió–, i fèiem veure com si estigués passant realment. I, insisteixo, aquest “com si” era la base de la llibertat, la seguretat i la tranquil·litat. Podies jugar a les botiguetes i enfadar-te amb la falsa compradora perquè sempre volia maduixes i no era època i ja ho sabia perquè l’hi havies dit just el dia abans i, això, trobar-ho tan divertit que ara li tocava a una i després a l’altra ser la botiguera enfadada. O podies aprofitar i dir que necessitaves molt menjar perquè tenies tres fills molt golafres i explicar amb tot luxe de detalls com s’acabaven cada dia la xocolata.

I aquesta llibertat era fonamental per créixer perquè no hi havia conseqüències, no hi havia pressió, no calia ni vendre ni comprar, ni fer res. Només jugàvem. És a dir, ens desenvolupàvem dins la seguretat emocional que no hi hagués mai cap perill, cap frustració. Tot era “com si”, i en els “com si” no hi ha perills, ni objectius ni previsions de vendes. Teníem l’oportunitat d’interpretar rols, de practicar habilitats, d’imaginar o assajar situacions que més endavant –en la vida adulta– es desenvoluparien en un escenari real.

Ens podíem enfadar –botiguera i clienta– perquè era fals i mai era crític. Jugar era estimular les nostres capacitats psíquiques, les nostres habilitats socials. Ens entrenàvem també perquè si un dia els grans en enviaven a comprar el pa, o a anar al súper a buscar alguna cosa, poguéssim pagar i mirar bé el canvi. Ens ajudava en les nostres habilitats aritmètiques, de sumar i restar. I també les lingüístiques: a la pissarra escrivíem les ofertes del dia o altres reclams que ens ajudaven a expressar-nos. Això és tot, assajàvem una falsa vida real, és el privilegi de ser infants. Viure com si fóssim grans sense ser-ho.

Aquest estiu passejo pel passeig marítim i veig com els infants ocupen els bancs. Els bancs són per asseure-s’hi, no per vendre. Vendre collarets de plàstic, pedres pintades, petites manualitats que exhibeixen sobre un mocador. Un cartell diu que pots pagar amb Bizum i un número de telèfon. Són nens a qui no els falta res, infants de bones famílies, estressats mirant un rere l’altre cada vianant i demanant-li que es pari i que compri. Cap policia interromprà la venda il·legal, pobrets, només són nens. Cosa que sí que faran amb els nouvinguts arribats en pastera amb productes falsificats, o dones grans amb centenars de vestits de platja trepitjant descalces la sorra que crema. I em pregunto: no seria molt més interessant ensenyar els infants que fan aquestes petites manualitats (més destinades a la família que als consumidors del món) a regalar-les? A buscar persones grans soles o amb cuidadors i regalar-los una manualitat i donar-los una mica de conversa? A fer-les servir com a emblema de colla, d’una colla que juga, inventa i somia i no persegueix fer cap venda?

Què els ensenyem, amb aquestes vendes ambulants? Estrès, frustració, competitivitat –els infants estan tots separats en diferents parades–, manualitats que es fan de manera productiva, sense gaudir-les –hi ha massa collarets, massa polseres, massa pedretes pintades per haver-se creat per ser gaudides i no produïdes–. Una sobredosi de realitat innecessària: el material és per vendre i quan hi ha diners de veritat ja no es juga. En definitiva: un aprenentatge del capitalisme sense cap dels avantatges del joc simbòlic.

Les paradetes dels infants del passeig marítim