Parla Jordi Pujol

Fins i tot a la seva avançada edat i després d’haver espatllat la pròpia biografia –tal com ell mateix va reconèixer–, Jordi Pujol eclipsa la fauna política allà on vagi. Ha passat a Sant Miquel de Cuixà, durant la Universitat Catalana d’Estiu, on s’ha organitzat una congregació de presidents de la Generalitat en la qual ni tan sols el telegènic Carles Puigdemont ha fet ombra a la persona que ens va fer descobrir el significat de la paraula “deixa”. Pujol ha aprofitat els focus per parlar d’un tema nuclear, la identitat catalana i les conseqüències de la immigració, i s’ha de reconèixer que en qüestions racials al llarg del temps els polítics catalans han progressat per a bé. El mateix Pujol, per exemple, que ara té molta cura de les paraules però que una vegada, concretament durant el Simposi Internacional de Turisme, després de demanar als empresaris que no inflessin els preus durant la celebració dels Jocs Olímpics, va haver de disculpar-se per haver-se referit pejorativament al poble gitano. La polèmica frase va ser aquesta: “No podem donar la imatge que Catalunya és un país car, una mica gitano.” La rectificació va ser immediata i probablement sincera. Ara, a Sant Miquel de Cuixà, Pujol ha afirmat que “hem de mantenir la ment oberta al món, tenim l’obligació d’acollir tota la gent que viu a Catalunya”, i alhora ha recordat que cal defensar la llengua i la identitat. Si a l’obligació li sumem la vocació, encara millor, en qualsevol cas està bé que el veterà convergent exhibeixi aquest sempre necessari discurs inclusiu. Qui n’hauria de prendre nota, però, del seu prec? Els ciutadans, que les campanyes governamentals insisteixen a convertir-nos en militants lingüístics malhumorats que només ens hem de passar al castellà quan anem al digestòleg o ens inspecciona Hisenda? O les institucions, que no són capaces de garantir que puguem adreçar-nos en català a totes les administracions públiques, inclosa la justícia, ni ser atesos per la policia en la nostra llengua, ni llegir les etiquetes en català, ni...? Són ells, els polítics, els que fallen, no pas els ciutadans, que ja fem prou sobrevivint a la calorada, a la inflació i a la sempre delicada convivència veïnal.