Un “«cráneo privilegiado»”

Don Ramón María del Valle-Inclán xalaria com un camell en descobrir que en ple segle XXI protagonitza l’esperpent un alt càrrec públic que ha fet de la testosterona arma de defensa i atac, res de nou sota el sol. A Luces de Bohemia, el poeta fracassat Max Estrella conforma la figura d’un heroi desfasat i miserable que deforma la realitat i fa dels trets grotescs el moll de la seva argumentació, i el que es va sentir divendres a la Federació Espanyola de Futbol col·loca Luis Rubiales en un deixeble avançat d’aquells artificis. Vegin-ho, si no. L’agressor que com a bon mascle alfa va relatar un mal poema èpic –acariciar-se els ous i vexar una futbolista– s’ha presentat com a víctima d’un assassinat social. Aplaudit per un cor rociero engreixat per sous i prebendes en què hi havia el seleccionador de l’equip masculí de futbol Luis de la Fuente, el de l’equip femení Jorge Vilda –li apujarà la setmanada– i molts presidents de les federacions territorials que no volen renunciar als substanciosos emoluments. Davant d’ells i de tot el país, es va convertir en una caricatura i va culpabilitzar de tots els seus mals enemics exteriors, des de la premsa fins a l’anomenat fals feminisme, des dels polítics fins a una determinada conjura que el persegueix des de fa cinc anys. “Es pot fer tot menys el ridícul”, deia Tarradellas, i la tragèdia de Rubiales és que ni ell ni els que el lloen s’adonen del que està passant, que les especulacions fake no defensen la seva persona com a president, ni el món del futbol, sinó que engrandeixen el forat que separa l’esport masculí i el femení. Alexia Putellas ha dit que ja n’hi ha prou, que així no es pot continuar. Si l’enganxés el borratxo amb què Valle-Inclàn tanca Luces de Bohemia, segurament cridaria: “Rubiales, Rubiales, cráneo privilegiado.”