Tal dia com avui
Josep Maria Espinàs
Viure i residir
S’ha multiplicat enormement l’expressió “zona residencial”. Sovint la llegim, ara, amb un afegitó: zona residencial de luxe. La denominació s’havia aplicat tan sistemàticament a qualsevol urbanització mediocre que les que simplement volen ser una mica decents han de presentar-se com a “luxoses”. Es l’altra inflació que patim: la del vocabulari.
Això de “zona residencial” no fa per a mi. Es una qüestió de temperament, no pas de tenir raó. Pel motiu que sigui, jo sóc partidari de la ciutat-ciutat i del camp-camp. Tinc la impressió que em costaria molt de viure en una zona residencial, entesa ara com a una d’aquestes ciutats o grans barris planificats a l’estil nord-americà, que veiem a les pel·lícules: cases aïllades –magnifiques, això sí!– totes voltades de gespa i jardí, ordenades al llarg d’amples carrers-carretera. Tothom en surt amb cotxe per anar a treballar a la ciutat –al “down town”– i en torna cap al vespre, i aleshores frueix del confort de la llar, una llar ideal en la qual “no falta res”. Dins la casa, potser no; part defora, m’hi falta tot. M’hi falta la ciutat.
I és que “residir” em sembla una cosa molt diferent de “viure”. De la mateixa manera que et pots sentir “viu” en un indret on no resideixes, la teva zona residencial pot tenir un batec molt poc vital. Tinc entès que hi ha casos diagnosticats de neurosi provocats per la inadaptació a aquest urbanisme teòricament ideal d’alguns ciutadans que han volgut allunyar-se dels sorolls, els fums i les empentes. Als llatins ens costa d’assimilar el model urbanístic anglo-saxó. Som ciutadans, o vilatans, o pobletans, o pagesos, però no hem après encara a ser “residents”. Suposo que per a ésser un resident feliç cal tenir una determinada filosofia de l’existència i un caràcter que no és el de la majoria de nosaltres.
Jo penso que les ciutats actuals es fan incòmodes per excés de concentració i que el camp es fa incòmode per excés de despoblament, però no crec que la “zona residencial” sigui la solució d’equilibri, la fórmula equidistant dels dos extrems, la síntesi. Celebro que alguns urbanistes es decideixin ara a defensar l’esquema de la ciutat tradicional, les virtuts de la qual havien enterrat massa precipitadament sota els seus defectes moderns més espectaculars.
Una “zona residencial” tendeix a convertir-se en un simple “dipòsit” de persones, en un aparcament de cases, mentre que una ciutat, amb carrers pels quals es passa a peu, amb establiments diversos i múltiples contactes humans –que suposen friccions, solidaritats, descobertes, etc.–, afavoreix al meu entendre la circulació d’idees i de sentiments que expressen, es vulgui o no es vulgui, l’acceptació que es pertany a una comunitat, amb tot el seu risc i la seva compensació.
En definitiva, es tracta de veure si ens apliquem a millorar les ciutats –darrerament no fèiem altra cosa que menystenir-les o insultar-les– i per tant la vida, i desmitifiquem una mica l’ideal de la “residència”.