Donar-se les mans

La reina Isabel d’Anglaterra té dolor al braç dret i està sotmesa a un tractament per a suavitzar-lo. Saber quina és la causa del dolor és mèdicament important, però el palau de Buckingham no en diu res. Només diu que li caldria repòs, a la reina, però que el compliment del deure li empitjora el mal. Es deixa entendre que el dolor és conseqüència dels milers de mans amb les quals ha d’encaixar al llarg de l’any, i com que fa poc, amb motiu dels funerals de lord Mountbatten, va haver de saludar molta gent, el dolor li ha augmentat.

“Se non è vero e ben trovato”. En tot cas, el que és segur és que abans les reines no donaven la mà a ningú. Sembla que l’origen d’estrènyer-se les mans és demostrar-se mútuament que, a la mà, no s’hi duu cap arma. Les reines, els nobles, els amos de les situacions històriques, no haurien acceptat mai de compartir un gest que expressa igualtat.

Com tota la gent d’aquest país, jo he estat educat en l’hàbit de donar la mà quan es tracta de saludar algú. Darrerament m’he adaptat al petonisme, que no era una característica dels ambients que vaig conèixer en la meva joventut. Tinc la impressió que avui la gent es petoneja més i que el petó ha substituït sovint l’encaixada de mans com a signe d’amistat. En tot cas, aquests darrers anys jo he petonejat i he estat petonejat més que en la resta de la meva vida, i encara no domino prou l’art de saber per quina galta es comença.

Tampoc estrènyer les mans no és gaire fàcil, llevat del cas de les reines que tenen la gent arrenglerada al seu davant. La reunió d’un grup de persones provoca normalment el caos manual, o sigui un seguit d’estirar i arronsar el braç, perquè unes mans s’encreuen amb les altres, i topen, i la veritat és que tots plegats ens sentim una mica ridículs, i sobretot inhàbils. A l’hora del comiat es repeteix la manca de coordinació, però encara em sembla pitjor si en el grup hi ha algun encaixador sistemàtic, que passa llista de les mans que li falta estrènyer i no para fins a aconseguir-ho. Jo soc més aviat partidari, quan som unes quantes persones, de donar la mà a qui tenim més a prop i fer una salutació genèrica que ens estalviï dotzenes i dotzenes d’encaixades –calculeu, si us plau, la quantitat enorme de contactes de mans que es produirien si quinze persones pretenguessin de saludar-se totes, d’una en una.

I hi ha qui encara no en té prou, d’estrènyer la mà. Hi ha qui al mateix temps t’agafa el braç, o et posa la mà esquerra a l’espatlla, mentre amb la dreta et sacseja afectuosament. Sovint la relació no justifica pas aquestes confiances. Són persones que necessiten demostrar que “són allà”, i s’aferren com un nàufrag a un salvavides humà. En el fons encara voldrien tenir una tercera mà, per a afegir-hi uns copets a la galta, i una quarta mà... És una vocació frustrada de pop.