Què ha fet caure Rubiales

Després de l’esperpèntic i lamentable espectacle que va oferir Rubiales en el discurs de la seva no dimissió per l’agressió masclista que va cometre contra Jenni Hermoso, les pressions es van redoblar des de la fantàstica plantada de les jugadores de la selecció espanyola, el suport de jugadores d’arreu, alguns jugadors (tot i que tristament molt minoritari), institucions diverses de l’esport, diversos equips de futbol (alguns tard i malament), la pressió dels patrocinadors... i una gran part de la població que assenyala el president de la federació com el que ha demostrat ser, un masclista recalcitrant i un narcisista galopant, tan imbuït pel patriarcat i el poder que sustenta i que utilitza en benefici propi, que impossibilita cap tipus de presa de consciència del que ha fet ni d’assumpció de responsabilitat.

El personatge en qüestió ha vist com en hores el seu cercle de suports i complicitats ha anat laminant-se fins a arribar a pràcticament quedar-se sol, tret del seu inestimable escuder, Vilda, amb qui esperem que comparteixin destí i que, juntament amb altres membres del seu equip i de l’estructura de la federació que han abonat i alimentat aquest tracte de desigualtat que aquests darrers dies les mateixes jugadores han evidenciat, entomin les conseqüències que això ha de suposar. De fet, dissabte arribava per fi un cop d’efecte que moltes persones esperàvem. La FIFA suspenia Rubiales i també li ordenava que no contactés amb la jugadora ni amb el seu entorn.

Aquesta prohibició de contactar amb Hermoso i el seu entorn, que també s’ha fet extensiva a la resta de treballadors de la federació (RFEF), evidencia que el problema no és tan sols Rubiales, sinó que el problema rau en la institució, en si mateixa i les dinàmiques que s’hi donen, i que tenyeix una gran part dels individus que la componen tal com es va veure en el discurs de Rubiales amb els aplaudiments de molts mascles, més propis de temps pretèrits. Una manera de funcionar clientelar, amb dinàmiques opaques, on els interessos econòmics marquen el full de ruta i esdevenen l’element perfecte per comprar complicitats i el que faci falta.

Perquè tot això no va d’un petó forçat, no va d’una agressió masclista concreta, això va d’abús de poder instaurat, naturalitzat i incardinat en la institució. I aquest abús de poder s’acarnissa especialment amb les dones. Anys i anys de desigualtat, de menysteniments, d’agressions, d’encobriments que ara moltes jugadores i dones del món de l’esport assenyalen. I s’han alçat i han fet pinya contra aquestes opressions. Han fet un front comú per elles, per les que vindran i les que ja hi han passat.

Perquè això no va només de la JennI, l’Alexia o l’Aitana, perquè això no va únicament de les jugadores de la selecció espanyola, ni del futbol femení, ni tan sols d’esport, això parla de les dones però també dels homes que volen una societat més justa, més igualitària i democràtica. En definitiva, una societat molt millor.

Perquè el feminisme va d’això, de construir vides que valguin la pena ser viscudes. I aquests dies les jugadores de futbol de la selecció femenina ens han donat una lliçó de feminisme en un exercici meravellós de sororitat. Aquest lligam profund que s’estableix entre les dones, basat en la solidaritat i que genera espais segurs per compartir experiències, preocupacions i permet alhora sumar complicitats i construir espais de cura i seguretat per a totes. Una fraternitat entre dones que com en el cas del #MeToo esdevé alhora una palanca imparable de transformació essencial per posar fi a les estructures d’opressió.

Per això no sorprèn que l’extrema dreta o els masclets com el senyor Rubiales tinguin clar que la guerra l’han de fer contra el feminisme, perquè la potència revolucionària del moviment és imparable i és capaç d’esfondrar les estructures de poder més lesives, agressives i enquistades. És capaç d’enderrocar-los. Un moviment al qual cada cop més gent s’hi suma però on encara queda molt camí per recórrer. Necessitem que més homes se sumin a la causa entenent que la millora global de viure en una societat més justa i igualitària també els beneficia. Però també les institucions, que esperem que hagin après que, davant les agressions i les situacions de desigualtat, el silenci les converteix en còmplices. Perquè en la lluita pels drets no s’hi val fer jocs d’equilibri, quedar-se a mitges o esperar que altres facin per després sumar-s’hi en funció de cap a on es precipiten els esdeveniments. En la lluita contra l’opressió, la desigualtat o la violència, hi ets o no hi ets.