Independència sense estratègia?

Des de l’independentisme s’ha obert un debat sobre què hauria de fer Junts amb relació a la votació del president espanyol. En situacions anteriors semblants ja hem vist el que ha fet ERC. Argumentant que calia “ampliar la base”, va virar la seva estratègia partidista cap a pactar amb qui ens havia reprimit. Va aconseguir uns indults parcials, una substitució del delicte de sedició per un de desordres públics agreujats, i el suport del PSOE al pressupost del seu govern minoritari. A canvi va signar que l’única unilateralitat que acaten és l’espanyola. En els darrers resultats electorals han comprovat que l’única base ampliada ha estat la del PSOE. No és estrany que des de l’independentisme es vegi amb recel els possibles pactes de Junts amb el PSOE. Però de moment no és just que s’hi projecti l’estratègia anterior. Junts no ha fet cap renúncia estratègica i ha aconseguit –cal veure’n l’aplicació en pocs dies– que el català entri al Congrés i al Parlament Europeu. Sembla que l’amnistia pot esdevenir un fet immediat si l’acord tira endavant. Però la perspectiva canvia en la condició de pactar un referèndum. Un sector de l’independentisme reclama que, com que ja el vam fer, s’exigeixi al govern espanyol que n’apliqui el resultat. L’argument té tanta lògica en el paper com absurditat en la realitat. Els portaveus d’aquesta estratègia reconeixen que “bloquejar” no és cap estratègia en si mateixa. Per sentit comú seria partidària de pactar allò que ens reforci lingüísticament, políticament i econòmicament, però sense fer cap renúncia al dret a l’autodeterminació ni acceptar succedanis. Per exemple, obtenir la gestió dels impostos per evitar els sistemàtics incompliments.