Dues agressions

El tsunami contra l’agressió de Rubiales a Jennifer Hermoso ja ha esdevingut un fenomen social amb conseqüències transcendents. Per entendre millor el que ha passat cal diferenciar dos moments que no es diferencien prou. El primer, el petó furtiu als llavis, és producte del masclisme inconscient i de l’abús de poder per la posició jeràrquica, que creu que li dona dret. La naturalitat amb què ho viu l’abusador –indicador de com n’és, de masclista, la nostra societat– fa que, quan es veu obligat a donar explicacions i disculpes, no ho entengui i articuli una exculpació que en realitat reafirma el seu masclisme, ara de manera més conscient. I quan torna a prendre la paraula en l’assemblea futbolística, aleshores desplega un masclisme conscient i pervers en què converteix la víctima en incitadora del seu delicte anterior. Això és la segona agressió, i hauria de ser jutjat també per això. Aquí el tsunami inunda de cop tot el món occidental. Però compte, els representants del món esportiu que van aplaudir aquesta segona agressió pública a Hermoso haurien de dimitir tots. Si el món de l’esport té sentit perquè vehicula valors socials, fan tard en la paritat dels càrrecs de les seves organitzacions. Una altra assignatura pendent són els diners que mou l’esport quan s’hibrida amb el món de l’espectacle. Quins valors transmetem amb sous estratosfèrics per a directius i les elits esportives mentre els esportistes de base no tenen ni sou?