Els ‘dueños’ volen ser els amos

Heus aquí que avui encara hi ha molta gent a l’Alguer que, quan parla en alguerès, diu la paraula dueño. En un primer moment, quan s’hi arriba, pot semblar que l’alguerès ja no es parli. Però quan es troba el primer, se’n troben molts altres més perquè avui a l’Alguer deuen haver-hi més de 10.000 persones que entenen o que parlen la nostra llengua.

Com és sabut, del català a l’Alguer en diuen alguerès, però no hi ha ningú que no sàpiga que l’alguerès és allò mateix que es parla també a Catalunya, a les Illes o al País Valencià. Els valencians també saben que parlen la mateixa llengua que tots nosaltres, però n’hi ha uns quants que ho dissimulen molt bé. I alguns dels que ho dissimulen més parlen generalment en espanyol. Molts d’ells –no pas tots– estimen tant la nostra llengua que el que voldrien és no sentir-la mai. I naturalment, no parlar-la i posar-la en un rang secundari perquè pensen, de bona o de mala fe, que hi ha llengües de primera i que després, molt després, hi ha el lloc on malviuen totes les altres.

Albert Einstein deia que hi ha dues maneres de viure: la primera, creient que no hi ha miracles; la segona, pensant que tot és miraculós. Doncs bé, Espanya és un país de miracles. Perdó! Seria un megamiracle que fos un país: Espanya és sobretot un lloc on molta gent viu creient en miracles. Jo ja sé que per a molts espanyols és el seu país. Per als que només en som però no ens en sentim, és un accident de la història. Uns i altres sabem, és clar, que a Espanya es parlen també altres llengües. Però sabem també que, a la pràctica, molts dels espanyols només en volen una. La igualtat entre el que alguns en diuen las diferentes lenguas de España no existeix. I de fet, és sobretot, cada vegada que sembla que el català fa un pas, que hi ha tot d’espanyols que reivindiquen exactament el mateix per a la seva llengua. En tenen tot el dret, naturalment. I tant de bo se’n surtin. Però avui molts catalans pensem que aquestes reivindicacions són la mateixa història del que ja va passar en el temps de les autonomies: no és que jo demani res per a mi, però si tu ho tens, jo també vull tenir-ho.

Avui, doncs, Espanya és també una mentida on viu molta gent disposada a dir que estima la seva llengua o la seva terra quan els sembla que els catalans avancem. És per això que els farem un favor si toquem el dos. Amb una mica de sort, podran començar a mirar cap a una altra banda. Potser, cap a Portugal. I, amb més sort encara, potser assumiran que les identitats nacionals –tal com va venir a dir Francesc Pujols– tard o d’hora rebroten sempre. Només fa falta que no s’enganyin, que posin ganes a ser el que vulguin ser i, sobretot, que no esperin que els facin la feina uns altres.

Escric això dies després que l’expresident Ximo Puig hagi reclamat l’ús del terme valencià al Congrés dels Diputats per referir-se al que no ha gosat dir clarament que és tan català com qualsevol altra manera de parlar la nostra llengua. Sembla que Francina Armengol hi està d’acord. Per què? Podríem discutir-ho, potser fins i tot podríem arribar a canviar-ne el nom, però posar-ne dos quin sentit té? I per què només dos? Llengües a la carta.

A mi tota aquesta història m’ha atrapat corregint un llibre sobre la família Borja que volem editar d’aquí a dos mesos. Els Borja, com ja saben, eren de Gandia, dos d’ells van arribar a ser papes de Roma; un altre va ser sant, i, també, entre altres, hi ha Lucrècia Borja. Com que eren valencians, quan es referien als Borja, els de Roma deien que parlaven català i que eren catalans. I també ho deien dels napolitans, dels sicilians i dels sards parlessin com parlessin perquè tots ells tenien el mateix rei que nosaltres. No és estrany, doncs, que, en aquell temps, quan faltava encara molt perquè la Itàlia actual existís, molts romans diguessin que als carrers de Roma se sentia a parlar més català que no italià. I ho deien també perquè, llavors, la paraula català ens agrupava a tots. No és, doncs, que el fet que a l’Alguer es parli català encara avui sigui un miracle: és més aviat el millor testimoni del que durant uns quants segles es deia del que parlaven napolitans, sicilians, sards, mallorquins, valencians, catalans o aragonesos. Ningú no qüestionava el nom. Però això molts espanyols ho ignoren i alguns fan el que poden perquè no ho arribem a saber mai. I és que els dueños d’aquesta unidad de milagros en lo universal faran tot el que podran per continuar essent els amos.