Tribuna
Un vent de canvi
“Tots som fills d’un moment però és indefugible avançar i ràpid cap a una societat normal, on deixem de lluitar per obvietats: la igualtat d’oportunitats i de drets
“L’esperança és que el feminisme no sigui una tendència sinó un motor central de canvi, que continuï fent-nos pensar, que ens molesti i qüestioni, que ens faci millors
A vegades els grans debats, com ho és la rellevància del feminisme, no acaben de surar, fins que exploten mediàticament i popularment. Els mars de fons que fa anys que es treballen xerrada a xerrada, llibre a llibre, conversa a conversa, agafen una dimensió colossal, tot d’una. Aquests dies estem tenint un rebombori espectacular, coses del futbol, que ja sabem que irradia de forma exponencial els conflictes (cal aprofitar-ne la dimensió, sens dubte). I sí, s’han escrit milers de posts i tuits, s’han fet tertúlies, els grups de WhatsApp en van plens, articles i tertúlies sense aturador; el petó forçat d’un dirigent del futbol a una futbolista ha estat el tema principal de conversa, no només a escala local, sinó també amb un fort pes internacional.
En general, hem pogut evidenciar bastant unanimitat en l’esperpèntic –per ser suaus– comportament del president de la Reial Federació Espanyola de Futbol: pel petó forçat en si mateix, pel comportament fatxenda, per no saber demanar perdó d’una forma sincera; en resum, per seguir el manual del masclista, que ni se sap comportar ni sap rectificar. És cert que tots som fills d’un moment, que el context ens condiciona, que venim d’on venim, que en gran part som el que hem viscut. És cert que, inevitablement, tots caiem en actituds –almenys– micromasclistes, que encara hem d’acabar d’arraconar. Costa fer net, crear un marc social on el patriarcat sigui història i no una petjada lamentable que, en general, si ets home et molesta, i si ets dona, et molesta molt més, perquè t’afecta en primera persona.
Sí, tot això és cert, però és indefugible entendre que cal avançar i que cal avançar ràpid cap a una societat normal, on deixem de lluitar per obvietats: la igualtat d’oportunitats i de drets. En una entrevista a Vilaweb de 2018 a la Marta Segarra li preguntaven què era allò que unia el feminisme teòric contemporani i deia: “Crec que seria eliminar les desigualtats profundes que hi ha al món per motius de gènere-sexe o de sexualitat; i el fet que aquests no es poden distingir de factors discriminadors que hi són intersecats, com ara la raça o la classe social. La urgència del feminisme és construir un món més «habitable», com diu Donna Haraway, on totes les vides siguin «vivibles», en paraules de Judith Butler.”
Aquest episodi que estem vivint aquests dies ha estat molt eloqüent –sol passar quan alguna cosa emergeix amb força a l’escena pública– per veure com ens posicionem com a societat. Algunes han estat molt clares (les futbolistes, sobretot), alguns han estat molt callats (els futbolistes, en gran majoria), alguns clubs han fet comunicats rotunds i d’altres com el FC Barcelona no han sabut representar allò del més que un club, amb una posició poc ferma i radical, una llàstima i una decepció. I és que com més gent es mulla i ho fa amb fermesa, més fàcil és aprofundir en les transformacions socials i ser capaços d’una cosa tan senzilla i tan complicada, com afirmava la Donna Haraway, de “construir un món més habitable” que no és poca cosa...
La part bona de tota aquesta història esperem que sigui l’aprenentatge. Serà més fàcil posar fi a l’abús de poder d’homes que es creien amb barra lliure? Sí, malgrat que això no significarà que demà passat visquem en un lloc on les injustícies no existeixen: els canvis socials són lents, encara que, com hem viscut aquests dies, tinguem onades gegantines d’estupor i de denúncia. En resum, allò més important, allò profund i que pot arrelar és la transformació mental i de conducta de molts homes i la consciència, cada cop més decidida, de moltes dones. L’esperança és que les actituds masclistes s’arraconin i minvin d’una forma significativa, que aquestes siguin penalitzades i, socialment, rebutjades de forma categòrica. L’esperança és que el feminisme no sigui una tendència, ni acabi buit de contingut per l’ús comercial, o perquè molta gent s’hi sumi per netejar la consciència, sinó que sigui un motor central de canvi, que continuï fent-nos pensar, que ens posi davant del mirall, que ens molesti i ens qüestioni, que ens faci modificar conductes, que ens faci millors, que sigui un vent que no s’aturi, perquè queda molta feina per fer. No hem d’oblidar que un petó forçat és una petita mostra del que vivim cada dia.