Un dit ben gran

Per un moment va semblar que Alejandro Fernández podia prendre el protagonisme mediàtic a la parella de moda, el Rubiales i l’Hermoso, però és impossible mentre l’ambició política de patrimonialitzar l’afer sigui secundada pels seus corifeus a xarxes socials, tertúlies i columnes d’opinió. De fet, en escriure això també estic contribuint a alimentar aquest circ que distreu la ciutadania dels seus problemes, l’alimenta amb discussions banals i la desvia de l’objectiu responsable que sempre hauria de mantenir, el control dels seus representants públics.

Alejandro Fernández ha explicitat una obvietat: l’error comès pel líder del seu partit en manifestar la intenció de parlar (que no negociar, deia) amb Puigdemont per presidir el govern d’Espanya, única i desesperada manera de no posar en perill el govern del PP. Quimèric pensar que Puigdemont li doni el sí després del gir de guió dels populars a l’Ajuntament de Barcelona i esperable l’enuig d’alguns barons, inclòs Fernández, fet que ha obligat la comunicació dels populars a reformular el missatge i la intenció. Però la conclusió és que els models de país semblen importar cada cop menys i que l’assumpte territorial és, de tots els que Feijóo ha proposat abordar en un govern de dos anys que l’altre dia va voler arrencar Pedro Sánchez a la seva reunió tot sol, l’única clau en què es mouen: i si no, mirin aquests vint juristes que volen fer encaixar el peu de la germanastra a la sabata de la Ventafocs, és a dir, convèncer-nos que una Constitució democràtica que reconeix com a principi fonamental la igualtat pot admetre una llei d’amnistia; tot i que en el fons és igual, Pedro Sánchez ja ha preparat el Tribunal Constitucional perquè pugui dir amén, i no li passi com a Zapatero amb l’Estatut a l’origen fàctic de tots els anys de la fúria que van seguir. De fet, se m’acut que algunes declaracions d’un dels seus magistrats puguin ser aprofitades per l’oposició per demanar-ne la recusació…

Però no, Alejandro no ha pogut reconduir el debat del mes on hauria d’estar, a preguntar-se per què el PP que necessita Vox ja no pot trobar més aliats, o per què Feijóo ha perdut les possibilitats en perdre el partit a Catalunya, o de quina manera s’ha retorçat el reglament del Congrés dels Diputats per fer possibles grups parlamentaris de partits que no compleixen les condicions (si es poden prestar diputats per a això, per què li sembla al govern socialista que és chalaneo demanar el mateix per formar un govern? Potser que digui que no és possible perquè no pensen igual, però en el fons no ho pot dir, perquè seria tant com admetre que el PSOE pensa el mateix que Junts o que ERC). El debat del mes va del groller i la tatuada i de la manera com, malgrat les imatges, tothom creu el que vol creure, a benefici d’especials informatius, nodrits en aquest suposat feminisme que a les dones hauria d’ofendre profundament i sense aprofundir en tot el que és podrit al món del futbol professional.

Ni Hermoso necessita que la fiscalia gairebé la forci a presentar denúncia contra Rubiales, ni és una pobra nena vulnerable a qui cal escriure (tan ortopèdicament) els missatges, ni se l’ha vist ofesa en cap moment d’aquestes setmanes de vergonya. Probablement el que ha passat és que aquesta anècdota lamentable pel seu mal gust i per la capacitat que ha tingut d’enfosquir la victòria de l’equip espanyol al mundial de futbol ha estat (o s’ha fet servir) com la gota que fa vessar el got d’altres i veritables abusos de caps de merda sobre dones a les seves ordres. I de la mateixa manera que Jenni és l’heroïna global sense merèixer-ho, també és boc expiatori d’altres coses pitjors que la seva pròpia grolleria aquest de qui ara ningú no té pena perquè guanya el que tota la colla envejosa que sols quan ha caigut el lapida. Ningú s’atreveix a dissentir, no fos cas que també el posessin a la picota, com Robespierre va acabar passant per la guillotina el seu amic Danton. Covardia, fariseisme… i interès.

L’interès de que aquesta massa de gent que no pensa segueixi menjant ganxets, vegetant davant del televisor, entre Jennis, Rubiales i bajanades vàries de qui no són ningú, mentre pel darrere ens colen la crua realitat sense anestèsia: diuen que la nostra inflació no és com la d’altres països europeus, però el cert és que cap altre no té els nostres sous miserables, ni el nostre deute gegant per deixar en herència als nostres fills i nets. I això de la inflació és mentida: aixequeu-vos del sofà i aneu al súper a mirar el preu del litre d’oli, més alt que a Noruega, quan som referent mundial en la seva producció. I després, seguiu parlant de Rubiales a més glòria de Yoli i tots els que van aclamar la llei del “solament sí és sí”. Aquesta setmana un altre violador alliberat ha tornat a fer de les seves. Però de com es diu aquest, ni idea, oi? El dit és tan gran que no es veu la lluna.