Curiosa, la condició humana...

Quan tenia escassos vint anys, arribat el moment de triar carrera universitària, hi havia un parell d’opcions, antagòniques o no, que em cridaven prou l’atenció. D’una banda, entendre la psique humana em provocava gran curiositat. Fer una mirada enrere i aprendre d’aquells estudiosos que havien anomenat, definit i qualificat els aspectes més desconeguts de la ment humana, em semblava tremendament atractiu. Una carrera introspectiva, on l’observació i el mètode eren la clau. D’una altra banda, la publicitat i les relacions públiques, l’organització d’esdeveniments i la comunicació en general, se situaven a l’altre plat de la balança, donant un mica més de sentit a les meves capacitats socials i de relació.

Fos com fos, no en vaig acabar cap, de carrera, però avui el món de la comunicació és el meu mitjà i el fet de descobrir què s’amaga rere les actituds de les persones, una de les meves passions secretes. Així, víctima d’aquesta passió, he observat, analitzat i, fins i tot, inventat vides rere les persones que, en un moment o altre, he trobat en el meu camí. I sí, probablement tu, que em coneixes, has estat un dels estudiats. Bromes a part, l’espai físic en el qual he triat viure, un poble de costa, farcit d’individus de diferents nacionalitats i condicions, em permet satisfer aquesta petita debilitat i, com un barroer deixeble de Freud, sotmeto a investigació a tot bitxo vivent que passeja, per exemple, pels abundosos supermercats, superfícies on les relacions humanes s’intensifiquen en aquesta època de l’any.

I si hi ha un tema, dins la meva psicoanàlisi turistera, que em crida especialment l’atenció és el grandíssim mal humor que acompanya, indistintament el sexe o la condició, les persones que es troben en ple període de vacances estivals. Qui diu en un supermercat, diu a les carreteres atapeïdes que ens porten a les platges o a les cues per obtenir taula en qualsevol restaurant. Indistintament del lloc d’origen, als turistes estivals els acompanya un posat neguitós, una irritabilitat a flor de pell que, juntament amb el to rosat del rostre i les celles arrufades, els confereix una aparença gens tranquil·litzadora. Pressa, molta pressa, i una falta d’educació i empatia realment sorprenents. L’insult fàcil i el gest barroer el porten a la maleta, al costat dels mitjons de mitja cama, les xancletes de platja i la camisa d’hibiscos vermells. Quin greu que no oblidessin tot això al prestatge de l’armari de casa, per tornar-lo a recollir al setembre...

Però des d’aquí faig una crida a la tranquil·litat, a la comprensió i a l’empatia donat que, esmerçant-me molt i aprofundint en el meu estudi introspectiu de la ment humana, he esbrinat la causa d’aquestes actituds reprovables, considerant que aquesta falta d’educació no podia ser simplement una condició provocada per una deficiència de disciplina a la infantesa –que potser també–, sinó més aviat una resposta física a un mal funcionament del cervell. No, no. No us penseu que estic faltant al respecte a ningú. Déu ens en guardi! Simplement, vull explicar-vos que, confinada a la base del nostre cervell, s’amaga una petita secció que, a part de moltíssimes altres funcions –fet sorprenent si tenim en compte la seva mida–, manté la temperatura corporal i controla altres conductes humanes com, per exemple, l’agressivitat (també l’aparellament i la ingesta de líquids, actituds destacables a l’estiu, però ens estendríem molt i m’estimo més deixar el tema per a un altre article).

Com us deia, aquesta secció regula la temperatura corporal i l’agressivitat, entre altres temes. Anomenada hipotàlem, amb la calor extrema no pot fer gaires coses alhora. Senzillament, les altes temperatures l’estressen i, enfocat a mantenir el nostre cos a 36,5ºC, s’oblida de regular altres funcions. Així, l’agressivitat descontrolada per l’hipotàlem circula pels cossos acalorats, a l’interior de vehicles aturats o de cues ingents sota un sol de justícia... Com voleu que els surtin paraules amables, amb l’hipotàlem bufant el termòmetre vital com si es tractés d’un Èol embogit? Vull dir-vos amb això que, si topeu amb un turista, parli el que parli, vestit amb mitjons blancs fins a mitja cama, amb xancletes i camisa floral de cromatisme variat, galtavermell i sorrut, escridassant amb improperis i gestos maldestres la resta de la població, si us plau, no l’insulteu. Senzillament, dispenseu aquestes actituds, puix que heu de comprendre que els seus cervells atribolats i acalorats no poden més. I si mai us trobeu en una situació que se us escapa de les mans, simplement respongueu amb un “Ves que et revisin l’hipotàlem, xaval” (el “xaval” és optatiu) i no només haureu complert amb les vostres ànsies de resposta davant les injúries de l’acalorat, sinó que també haureu contribuït a mantenir la seva integritat física amb un consell de bon ciutadà.

Siguem cívics... que l’estiu s’acaba!

Paraula de gironina.