Aleix Espargaró

Deu ser per l’edat que un té tendència a valorar les gestes dels veterans, la capacitat de mantenir-se entre els millors un cop superat el zenit competitiu. Per això sap greu que Dani Pedrosa ho deixés córrer abans d’hora perquè l’estàndard de pilot de MotoGP exigia un múscul, uns quilos i unes hores de gimnàs que ell (menys d’1,60 m i pes en proporció) no tenia i no es podia adaptar a aquelles motos. Pedrosa era un pilot de ritme, de metrònom, i no de cos a cos o d’avançaments. Aleix Espargaró té 34 anys, és un tros de pilot i de persona (1,80 m), però mai no havia guanyat gaire res en el mundial fins que va arribar a MotoGP i va perseverar en l’equip més modest del mundial, Aprilia, i set temporades després recull els resultats. La seva doble victòria en el GP de Catalunya és de les que donen un plus a l’aficionat entès que ha pagat l’entrada. Tothom sap que Espargaró ha de guanyar així: avançant els més lents perquè és més ràpid i escapant-se perquè té capacitat de fer voltes més de pressa. Implacable, en mode metrònom, com Pedrosa.

Aleix Espargaró és el germà gran de Pol i durant molts anys ha quedat eclipsat per la dimensió i les expectatives de qui va ser campió del món de Moto2 aquell 2013 inoblidable amb el triplet de títols catalans (Marc Márquez en MotoGP i Maverick Viñales en Moto3). És entre arriscat i irreal pronosticar que pugui lluitar pel títol amb les llebres de Ducati, però encara té temps de fer posar la pell de gallina als que hi entenen.

A banda –i no és un fet menor– Aleix Espargaró és un esportista amb compromís. Amb les causes dels drets humans i amb les dels pobles, singularment el seu, Catalunya. Allò que sempre demanem en la intimitat que facin els que estan per sobre del bé i del mal –que parlin, que es mullin– i que, amb l’excusa que ells només són esportistes, costa tant de trobar.