Un ganxó amb pany i forrellat

Per a un nadiu de l’Empordanet desplaçar-se fins a Sant Feliu de Guíxols és com per a un hòbbit desafiar els límits de la comarca. Josep Albertí. Àlbum d’impressions 1938-1940, el revelador llibre catàleg de la historiadora de l’art Sònia Agüera, és un immillorable al·licient per entomar aquesta sortida. Fruit d’un treball de recerca exhaustiu i d’una dedicació apassionada i amorosa –a l’art i a la pròpia identitat–, Agüera posa al descobert la vàlua literària d’un artista absolut del qual fins ara s’havia reconegut bàsicament la seva obra pictòrica. L’estudi és un extraordinari recull dels seus escrits, on dibuixa amb paraules el paisatge físic, humà i emocional del territori; on exposa unes “impressions” que certament impressionen. Com no podria ser d’una altra manera tractant-se d’un artista d’essència local i abast universal com és el cas de Josep Albertí Corominas (1913-1993) –en Pitu per a tots aquells que hi van tenir tracte–. Empès per l’encís d’aquest àlbum, que em reclama veure els escadussers Albertís a disposició i que, segons m’expliquen, es troben en una saleta de l’antic monestir de la Porta Ferrada –gràcies a la cessió d’un col·leccionista helvètic–, enfilo per la carretera de la Ganga per tal de garantir-me la custòdia d’alguns elfs en el trajecte de les Gavarres. La dissort és que una vegada consumada l’aventura descobreixo que la torre de la noble Porta Ferrada es troba tancada i barrada. Potser els quadres de la presumpta exposició permanent encara segueixen penjats, però ningú hi té accés. I tampoc crec que cap familiar dels Thyssen, a qui s’han adjudicat aquelles possessions de gestió pública per ubicar-hi sine die el seu famós museu, n’estigui al cas. Intento buscar consol adreçant-me al domicili que l’artista va cedir al municipi perquè es convertís en casa museu, però resulta que la batussa es duplica quan m’informen que s’ha habilitat com a local d’oficines. Mentrestant veig com els operaris de la brigada de neteja escombren les fulles del passeig marítim i els vigilants dels aparcaments públics es despleguen per la zona blava. Sous per a funcions de servei i recaptació que surten del mateix ajuntament que se n’estalvia uns altres per silenciar part de la vida i l’obra d’un ganxó genial tancat amb pany i forrellat. “El meu tresor”, que diria el Gòl·lum.