Pels camins de l’exili

Quan, 84 anys després de l’exili massiu de republicans cap a l’Estat francès, decideixes recórrer una de les rutes que van seguir aquell fred i nevat febrer del 1939, la de la Vajol (Alt Empordà) cap a les Illes (Vallespir), la inicies amb l’esperit de comprendre, ni que sigui una mica, pel que van haver de passar aquells milers de persones: por, fam, cansament, incertesa, sentiment de derrota i, malgrat tot, un bri d’esperança. Com molts refugiats que actualment fugen de guerres i fam, arreu del món, aquells derrotats esperaven trobar una solució allà on anaven. No va ser així en molts casos, perquè milers d’exiliats van acabar en camps de concentració nazis, després de l’ocupació alemanya de l’Estat francès, el 1940. Evitaré fer paral·lelismes en aquest article, tot i que (no me’n puc estar de dir-ho), malgrat el context diferent i les condicions molt més còmodes per als exiliats actuals, l’esperit de foragitar líders i castigar idees polítiques, malauradament, continua ben viu. Per la Vajol van passar, camí de l’exili, les autoritats republicanes de Catalunya, entre elles, el president de la Generalitat, Lluís Companys, que va fugir cap al Vallespir el 5 de febrer del 1939. Unes hores abans, per la mateixa ruta, havien marxat el president de la República espanyola, Manuel Azaña, el president del govern, espanyol, Juan Negrín, i el lehendakari d’Euskadi, José Antonio Aguirre. Azaña va residir uns dies a la Vajol i, des d’allà, es va encarregar del que encara li quedava per dirigir. A llarg del trajecte, hi ha monuments que recorden aquell malson, com ara una escultura que evoca una de les fotografies més conegudes de l’època: una nena amb una cama mutilada donant la mà al seu pare, en direcció a la frontera, presa per un fotògraf de l’agència francesa Roger Viollet. Tot plegat, interessant i colpidor. Però tinc una crítica: si no fos pels diferents portals d’internet que et guien per trobar el camí, en molts punts et trobaries perdut. No hi ha senyalització suficient per seguir correctament la ruta i, fins i tot, algun veí de la zona t’avisa que, un cop passat el coll de Lli, vagis amb compte amb uns gossos deixats anar per allà, perquè n’han mossegat més d’un. No crec que costi gaire un bon pla de senyalització i garantir el pas tranquil de senderistes per la zona, no? La ruta s’ho val.