De reüll
El nom
Elia, Eva Maria, Hayate, Belén, Natalia, Elisabeth, Paloma, Caterina, Beatriz, María del Carmen, Anne Marie, Violeta, María Encarnación, Alina, Rabea, María, Arantxa, Lourdes, Paula, Maialen, Ana, Lida, Vanesa, Zhen Jiang, Kirsty, Salwa, Ilham, Carmen, Carla, Elena, Vanessa, Zhour, Evarista, Juana, Soledad, Encarnación, Encarni, Charo, Raquel, Rosa i Maricel… Amb el recompte dels noms que fa la periodista de l’agència Efe Macarena Baena s’humanitza la xifra; perquè tots els noms tenen una història, totes les dones assassinades la tenen. Als periodistes se’ns recomana escriure la xifra perquè el nombre és higiènic; preserva la intimitat. Un nombre que, tot i que va sumant, no és cridaner com la sang, la que mata i no la que dona vida. La xifra que hauria de ser zero no exalta el dolor d’un crim com pot fer-ho el nom. L’enfilall de noms s’ha de pronunciar amb la veu projectada, amb un altaveu, de denúncia, de plor, de ràbia i no com beates amb mantellina, resant amb veu baixa, imperceptible, com un rosari de sang negre. Dit de passada, com qui diu “feminicidi”, amb la boca petita, deu segons de telenotícies. Reivindico el nom de la dona. I dir-lo alt. I aturar la sagnia, sense comptar més, ni noms ni xifres. Sempre he trobat el silenci massa incòmode.