No són només 4.000, els represaliats

Aquella trucada li va destrossar la vida: “Han detingut el teu fill.” Era el 23 de setembre del 2019. Era a Mèrida, en aquell moment. Va fer una maleta sense gaire sentit i, neguitós i desorientat, va agafar el cotxe en direcció a Barcelona. Quan es trobava a uns 60 quilòmetres de Madrid, la trucada d’una persona desconeguda el va alertar que el seu fill seria traslladat a l’Audiencia Nacional. Actuant més per inèrcia que amb l’ús de la raó, es va plantar a la capital. Sol, perdut, sense saber ni per on començar el periple. Mentre mirava d’agafar forces en un bar, des de la televisió el van informar que el seu fill, i vuit persones més, eren acusades de terrorisme. El cos se li va bloquejar a l’instant. No encertava ni amb les tecles del telèfon. Durant 48 hores, va deambular per Madrid. No podia donar crèdit al que estava vivint. Pensava que en algun moment havia de despertar d’aquell malson i tornar a la realitat de Mèrida o de la seva Santa Coloma d’acollida. Per fi, van contactar amb ell un grup de suport als detinguts i un advocat. Ja eren a Madrid per mirar de rescatar-los. A ell, el seu fill i la resta de detinguts. Sort de tenir-los a prop. Encara ara té gravada la imatge d’una mare plorant desconsolada a les portes de l’Audiencia. No li permetien visitar el seu fill perquè no trobava el llibre de família. La història no ha arribat encara a la fi. Finalment, són 12 els independentistes integrats en CDR que són perseguits i acusats de terrorisme. L’estratègia de l’Estat no esquitxa unes 4.000 persones, xifra habitual quan es parla dels possibles amnistiats. En són molts més. Només s’ha de dirigir la vista cap a l’entorn d’aquests milers. Almenys avui, que tothom rescatarà l’homenatge als perseguits, procurem tenir-los presents.