Territoris perduts

Fa uns anys, deu o quinze, Barcelona es promocionava com “la botiga més gran del món”. S’hi podien trobar comerços emblemàtics centenaris, amb aparadors formidables que oferien tota mena de productes singulars i de proximitat, a més de botigues de barri que feien realitat, sense haver de menester cap campanya municipal ni postureig, l’ideal de trobar tot el que seria essencial per a una llar en un radi relativament petit. Al costat de casa hi havia des d’un colmado a una matalasseria, a la vora un serraller, una merceria i un celler, a més del mercat municipal ben assortit. El comerç electrònic, l’especulació en els preus dels lloguers i el turisme, tot reblat per la pandèmia, s’han conjurat perquè les grans cadenes de distribució o de menjar ràpid i l’alternança d’establiments de vapeig, empanades argentines, manicures i clubs cannàbics s’hagin fet els amos d’una ciutat amb prou feines reconeixible en el que havia estat i, en canvi, molt semblant a moltes altres capitals occidentals. Turistes i locals mengen els mateixos entrepans, regats amb els mateixos refrescos i viandes batejades en anglès uniformitzador. Diuen que això és propi d’una economia de mercat, que no es pot aturar aquest “progrés”, però a les persones nostàlgiques ens queda la recança d’un territori perdut per sempre, d’una ciutat singular, única, desapareguda per sempre.