Felipe & Alfonso

Quan un i altre governaven de bracet, ja hi havia dubtes raonables que Felipe González i Alfonso Guerra fossin realment allò que deien ser. És a dir, polítics d’esquerres. Segurament encara hauran de passar uns anys més perquè la història sigui suficientment implacable respecte d’aquells executius del PSOE que alguns encara edulcoren, obviant de manera intencionada episodis com la corrupció desbocada, el cabdillisme intern i, per descomptat, la guerra bruta contra ETA. Un afer, aquest últim, que per si sol ja justifica que es pugui etiquetar aquell PSOE com “el de la cal viva” per la seva visió del poder que, en democràcia, no només va beneir sinó que va patrocinar les pràctiques de l’“ara tot s’hi val” contra aquells que desafiïn l’ordre establert sintetitzat en la idea de la unitat d’Espanya.

El problema del duet González-Guerra és que la cosa no va acabar el 1996, sinó que la seva influència s’ha anat perpetuant en el temps malgrat que, ideològicament, han envellit malament, i molt. Cada aparició de la parella, junts o per separat, ha tingut un impacte més desconcertant o bufonesc a mesura que s’ha anat espaiant en el temps, fins al punt de convertir-se en el que són avui, dos personatges segurament indecentment rics a còpia de portes giratòries però, sobretot, profundament carques. Veient-los, però sobretot escoltant-los, un no sap ja si parlen com a antics socialistes d’americana de pana de la quinta de Suresnes, o com la nova vella guàrdia pretoriana que alimenta de tralla el discurs del PP o, fins i tot, Vox. Aquests dies, el presi i el seu antic vice estan buidant el pap, per a delit de la dreta i els seus mitjans afins, contra una suposada amnistia de la qual blasmen, de la mateixa manera que ho fan contra els partits independentistes o qualsevol altra cosa que els provoqui picor al cos. Que segueixin, perquè cada cop que obren la boca, el suposat Senyor X i el germà de Juan Guerra ens marquen el camí, per descomptat en contra, per on cal seguir avançant.