Ballar i fer ballar l’Ésdansa
El voluntariat de l’Ésdansa té l’oportunitat de teixir xarxes socials des de l’autenticitat més propera
Tant és si es tracta de netejar cadires en hores en què l’adultocràcia pressuposa que el jovent s’està emborratxant per les cantonades; de muntar escenaris, o de rostir-se al costat d’unes brases cuinant en ple agost. La llista de tasques és llarga i no sempre agraïda, però les fan de grat i amb alegria encomanadissa. Les hores que dediquen abans i durant al festival Ésdansa compensen igual que el voluntariat que algunes fan la resta de l’any a l’Esbart Marboleny: zero euros; satisfacció i creixement personal, incalculable. Més de 200 persones, aviat s’és dit, i si bé és cert que un gruix important es troba entre els 35 i els 50 anys, la mitjana ronda entre els 16 i els 20. Cal no perdre de vista que, tot i que compta amb altres col·laboracions, l’essència del Festival rau en aquestes persones que, altruistament, destinen el seu agost a fer realitat més de quatre dècades de dansa d’arrel a les Preses.
Joves, dansa, arrel(ament), tradicions, voluntariat, esforç, implicació, territori, cultura, esbart, responsabilitat, gestió, organització, valors, sentiment de pertinença i un seguit de conceptes més que esdevenen una bona sacsejada a aquest món que cada dia sembla més a prop d’anar-se’n a la deriva. És el mateix tòpic de sempre, però és que realment hi ha coses que s’han de viure per poder-les entendre. El voluntariat n’és una, i l’Ésdansa, una altra. La unió dels dos conceptes genera un efecte multiplicador que fa forta la Garrotxa i els seus voltants, establint lligams que traspassen fronteres; en són exemple les companyies internacionals, que no només venen a ballar, sinó que s’impregnen de la manera de ser i de fer de les Garrotxines, que les acullen i acompanyen durant una setmana fent-les còmplices de l’Ésdansa i, de retruc, ambaixadores de la cultura catalana.
Quina sort, la del voluntariat de l’Ésdansa, que té l’oportunitat de teixir xarxes socials que res tenen a veure amb la virtualitat, sinó que es gesten des de l’autenticitat més propera. Per no parlar de l’aprenentatge que s’emporten en competències transversals. I és que, en temps d’insatisfaccions i dades alarmants sobre la salut mental i emocional, què millor que ballar i fer ballar des de l’altruisme, al mateix temps que construeixen una societat participativa, organitzada, solidària i cohesionada?
