Raça

S’acosta el 12 d’octubre, que quan jo estudiava a les escoles de la postguerra era la “Fiesta de la Raza”. Escrit així, amb majúscula, la “Raza” era una mena de falsificació gegantina, com molts conceptes que s’escriuen amb majúscula. També era un mot prou ambigu perquè no hagués de suportar una anàlisi racional.

La festa de la “Raza” anava curiosament lligada al descobriment d’Amèrica (12 d’octubre), i dic curiosament perquè els descobridors, i els seus successors, han estat presentats com uns senyors que van imposar la cultura, la llengua i la religió de la seva raça damunt d’una altra raça que tenia una altra llengua, una altra cultura i una altra religió. La “Fiesta de la Raza”, doncs, tenia un sentit triomfalista i etnocèntric, no pas un sentit universalista i fraternal: no es tractava, evidentment, d’una “festa de les races”.

Era una manifestació propagandística lògica, tenint en compte la mentalitat política imperant. El que passa és que la ciència, a vegades, aconsegueix de desmuntar els mites, i d’un temps ençà el paper de la raça ha baixat molt. Cal admetre que les races pures han desaparegut, llevat d’en algun racó de món on l’aïllament radical i persistent ha impedit la barreja amb poblacions d’origen exterior, i poden conservar-se, per tant, uns trets biològics secularment heretats.

Allò de la raça blanca, la groga, la negra, etc era una altra classificació absolutament infantil, i una profunda ignorància del que significa seriosament raça; no tan sols els matisos de color de l’espècie humana són molt més nombrosos i graduats, sinó que dins els “blancs”, els “negres”, etc, hi ha diverses races perfectament diferenciables des del punt de vista biològic, que és l’únic científicament acceptable.

Per la nostra condició històrica de poble integrador, de poble que no s’ha encastellat en ell mateix sinó que ha estat sempre, i ho és encara, plataforma oberta a tota mena d’aportacions, els catalans ens hem estalviat la grotesca pretensió d’escriure raça amb majúscula. Per això el catalanisme no és un racisme, sinó un nacionalisme; el racisme busca les “causes” de la pròpia identitat en un passat idealment immodificable, mentre que el nostre nacionalisme busca les “conseqüències” de la pròpia identitat en un futur que serà diferent. Això és el que caldrà explicar als immigrats que encara no ho hagin entès.

El que sí sabem distingir molt bé, en minúscula, és que hi ha gent de bona raça i gent de mala raça. Amb independència del color de la pell, de la forma del crani i de la llengua que parlen.