Opinió

Tal dia com avui

Josep Maria Espinàs

Involuntària confessió pública

A mig matí del dissabte m’estava a casa, escrivint, a la banda que dóna al carrer d’Aragó. Començà a créixer un estrèpit de clàxons, barrejat amb altaveus i crits compassats. Un reguitzell de cotxes, a marxa lenta, anaven cap a la delegació del ministeri d’Educació, que és aquí mateix, protestant pel problema dels mestres i les escoles.

Aleshores es produí un fet curiós: poc després que jo mirés cap al carrer, vaig veure l’aparició, a finestres i balcons, de dotzenes i dotzenes de persones que feien com jo. Els cotxes van passar, i a l’altra banda d’Urgell es formà l’enrenou que ja és habitual: intents de tallar la circulació, corredisses davant la policia, reagrupaments, cants, frases col·lectivament repetides, etc. Els veïns ens ho miràvem.

Al cap d’uns minuts, l’esdeveniment havia perdut interès, però els veïns continuàvem als balcons i a les finestres. Feia sol, era un matí agradable. Hi havia dones amb bata, homes vestits de cap a peus i homes amb pantalons de pijama, una noia amb un llibre a la mà, tota mena de persones de les més diverses edats, condicions i vestuaris, i no tornàvem pis endins. A baix, l’espectacle s’havia pràcticament acabat, i nosaltres érem un públic que no es decidia a abandonar les localitats.

En el moment de començar a sonar els clàxons dels cotxes que es manifestaven, què feia tota aquesta gent? És segur que cada u de nosaltres –o almenys la majoria– feia alguna cosa de la qual “no volia ésser distret”. “No em destorbis”, devia cridar una mare al seu marrec, mentre traginava a la cuina; “no veus que estic llegint?”, és probable que protestés algun marit, capbussat en el diari, mentre la dona li plantejava qualsevol problema casolà. Jo mateix havia tancat la porta de la cambra, fent entendre que no volia sorolls, que havia de concentrar-me en la feina.

Però tots l’havíem deixada, la feina, l’ocupació obligada o voluntària, i ara estàvem badant, mirant el carrer, les cases, la gent; fins i tot algunes veïnes de balcó havien encetat una conversa, desinteressades tant de la seva feina com de la manifestació.

Al cap d’una estona, és clar, vam tornar a amagar-nos en els nostres caus, amb una sensació de culpabilitat, o almenys d’hipocresia: les nostres feines no eren pas tan intocables i tan urgents com fèiem veure. Era evident que podíem perdre uns minuts sense que passés res, i que els malhumorats “no m’amoïnis” d’uns instants abans no tenien cap justificació.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.