Hipocresia a Lampedusa

El drama migratori a Lampedusa es perpetua i s’agreuja mentre les autoritats italianes i europees naveguen entre la hipocresia, la propaganda i la indiferència. Han normalitzat la falsedat i la inhumanitat i nosaltres ens l’empassem cada dia, de casa estant. Un cercle viciós infinit en què els drames que es produeixen a milers de quilòmetres ja no ens fan ni fred ni calor, especialment si els afectats tenen un color de pell diferent del nostre. No cal dir que qui té les solucions a l’abast de la mà són els líders europeus. Però, en no sentir l’alè de la ciutadania al clatell, van esquivant el problema amb parsimònia i sense cap cost afegit. Apatia per totes bandes i, mentrestant, milers de persones continuen perdent la vida al mar. I els que miraculosament aconsegueixen trepitjar la petita illa italiana són tractats com a escòria i els amunteguen en un centre d’acollida que més aviat és una presó amb condicions infrahumanes.

Aquest diumenge passat, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, trepitjava Lampedusa en una compareixença forçada per la primera ministra italiana, Giorgia Meloni. Un acte de fariseisme en què la dirigent europea anunciava mesures quasi filosòfiques per acabar amb la crisi i la líder italiana fingia interès per un problema que el seu govern agreuja encara més negant el socors a desenes d’embarcacions que volen arribar a la costa. Pescadors i voluntaris d’ONG denuncien a diari la passivitat de la guàrdia costanera italiana, seguint directrius del seu govern, fet que provoca la mort d’homes, dones, nens i nadons. I ara estem parlant de Lampedusa. Però d’aquí a uns dies tornarà a ser el torn de les Canàries o de l’illa de Lesbos, en funció d’on es posi el focus mediàtic. La crisi migratòria és de tal abast que ni la propaganda ni la hipocresia la poden camuflar. Europa no pot seguir obviant un problema del qual n’és tan partícip com els països d’origen d’aquests milers de persones que busquen el que volem tots: una vida digna.