Quina amnistia diu?

Des que el 23-J va generar l’aritmètica parlamentària que va generar, el règim del 78 desembasta costures, esfilagarsa vores i peta voravius dia sí i dia també. A cada casa. A la del PP, a la del PSOE, a la de Vox i a les estructures d’estat en general. Segurament és tot el que en traurem si sabem mantenir la posició i no fem dos passos enrere cada vegada que ells insinuen fer-ne un endavant. Gestionar bé el no és cabdal en els temps que corren si no volem trobar-nos que ens han canviat els originals per succedanis. Gat per llebre i garsa per perdiu, que deia l’àvia Neus. Ho provaran amb el català a Madrid. Ho provaran amb el català a Europa i ho provaran amb l’amnistia. Fins ara han usat tres línies descafeïnades que han fet aflorar al debat públic i han amagat temporalment a conveniència. Ballestes ben parades totes tres, a veure si piquem. La primera, la dels noms propis. Que si inclourà Puigdemont i els exiliats, que si inclourà Borràs, que si inclourà Buch i Escolà. Orgue i més orgue! L’amnistia va de conceptes, no de noms propis. La segona, la dels polis que estomacaven l’1-O. Que també s’hi hauran d’incloure! Orgue i més orgue! La gimnàstica i la magnèsia, que deia aquell. La tercera, la del compromís de no tornar-ho a fer, darrera clarividència política de l’expresident Montilla. Orgue i més orgue! Si algú no ha de tornar-ho a fer, en tot cas, és el botxí o el seu braç executor, no la víctima. Aquí, i a Iznájar, president!