En tens suspens múltiple

Com en les bones pel·lícules de suspens, l’actual política catalana i espanyola se’ns presenta en aquests dies com si fóssim en el nucli trepidant del nus del film. Un nus de nusos en efervescència sense cap desenllaç clar a la vista. Estem als antípodes del ritme lent d’aquella sèrie anomenada “taula de negociació” on el guió se centrava a aconseguir una desescalada opiàcia del conflicte i centrada en els interessos dels aparells dels partits pendents de governar a Espanya i Catalunya. L’atzar electoral del 23-J ha fet que el cap dels perseguits disposi de la clau per decidir quin dels dos governants del 155 pot governar. En un breu parlament el president Puigdemont els va oferir quatre condicions. Primera, la lingüística, que es deixi de perseguir i minoritzar el català, amb l’aprovació prèvia de l’oficialitat del català al Congrés espanyol i al Parlament Europeu. Segona, la fi de la repressió, que no es criminalitzi l’independentisme, amb l’aprovació prèvia d’una amnistia abans de l’elecció del president espanyol. Tercera, el reconeixement nacional de Catalunya, que s’iniciï una negociació per a un referèndum d’autodeterminació amb relator o mediador. I quarta, la fi del drenatge econòmic i dels incompliments sistemàtics de les inversions, condició que ha passat desapercebuda, quan és una part central del discurs del president. I a tot plegat cal donar-hi una resposta efectiva i real abans de l’elecció. No és només per una desconfiança més que fonamentada. És que ni Sánchez sap què acabaran votant els seus, per exemple, en la llei d’amnistia i en la seva pròpia candidatura, ja que molts dirigents històrics han dit que s’hi oposen. Ara mateix tot indica que el desenllaç apunta a la repetició electoral.