La Gola a Cervià de Ter
El que fan junts, guitarra i contrabaix, contrabaix i guitarra, és una emulsió sonora que expandeix les cordes fins a abraçar els sentits
Aquest dissabte, per una estona, poc més d’una hora, la Mediterrània banyarà Cervià de Ter avançant uns quilòmetres la gola on desemboca el riu de manera natural, entre els arrossers de Pals i el massís del Montgrí. El petit miracle tindrà lloc en la no menys petita església romànica de Santa Maria, fundada el segle XI al bell mig d’un territori que avui està integrat dins la comarca del Gironès. Els responsables del prodigi responen als noms de Pedro Javier González i Horacio Fumero, i són dos bruixots que amb la disfressa de músics porten les ribes de la Mediterrània i l’Atlàntic, respectivament, incrustades en el seu encanteri. De Pedro Javier González les credencials no podrien ser més rodolants: flamenc, jazz, pop i sonoritats d’arrel que han anat fins al Ganges –Trilok Gurtu–, banyant-se al Guadalquivir –Paco de Lucía– i remullant-se al Besòs –El Último de la Fila– mentre s’enfila pel Llobregat. El seu darrer disc, Babia, és un monòleg de sis cordes i un negre aljub de fusta. En la seva senzillesa resideix el seu desafiament i la recompensa, la recerca eterna de la bellesa. Per la seva part, Horacio Fumero el que aporta és una dimensió més oceànica, que parteix de la rosarina Cañada Rosquín fins al porteny Riu de la Plata i que abraça tota la immensitat atlàntica. Això es tradueix en una combinatòria de tradició i modernitat que en el vaivé de les onades deixa escrits a la sorra noms com els de Mercedes Sosa, Gato Barbieri i Tete Montoliu, entre molts altres. El seu treball més imminent també és un exercici en solitari, on conversa amb ell mateix després de mig segle de la seva mudança continental. Una translació d’hemisferi amb la qual ha anat forjant una nova identitat sense haver de renunciar en cap cas als seus orígens.
El que aconsegueixen junts, guitarra i contrabaix, contrabaix i guitarra, és una emulsió sonora que expandeix les cordes fins a abraçar i captivar l’oïda, l’emoció i la resta dels sentits. Un diàleg de complicitat absoluta. No se m’acut millor manera de viatjar sense moure’s del lloc i sentir com t’envolta l’onatge del mar, la calidesa del sud i el vol dels gavians encara que et trobis dins un claustre mil·lenari aixecat terra endins. Una oportunitat màgica per deixar-nos engolir.
