La refundació... del projecte

Al Barça sembla que estiguin jugant a l’oca des de ja fa molts mesos. La setmana passada entrarà al resum del 2007 com la de la crisi de l’ovella negra amb Edmílson fent de trobador de les misèries del vestidor, però la cosa té antecedents d’alta i baixa intensitat. Els episodis pota negra, la crisi de l’autocomplaença amb Joan Laporta fent autocrítica global, i la crisi de Vilafranca amb Eto’o ventilant merda a tort i a dret. Però entre àpat i àpat hi ha hagut els corresponents piscolabis, un dia amb Edmílson (vocació de predicador), Gudjohnsen, Puyol... Els protagonistes canvien, però el joc és el mateix: d’oca a oca i tiro perquè em toca. I el missatge també, el “jo” encara pot més que el “nosaltres”.

Parlem de crisi?: Desconfiança transversal
El Barça està en un moment clau de la temporada. Pràcticament classificat per als vuitens de la Champions i a dos punts del liderat de la Lliga, l’equip ho té tot a les seves mans, però igual que un dia es va guanyar a pols el crèdit d’equip campió, des de fa any i mig s’ha estat guanyant a pols el descrèdit i la desconfiança general en les seves possibilitats reals –les teòriques van ser incinerades i les cendres enterrades a parts iguals al Lluís II de Mònaco (Supercopa), a Anfield (Champions), a Getafe (Copa) i al Camp Nou (Lliga)– de tornar a ser campió d’alguna cosa amb cara i ulls.
En realitat, si al Barça hi ha una crisi autèntica és la crisi de confiança, no sols en l’equip, sinó també en l’entrenador, en el secretari tècnic i en la junta directiva que encapçala tot el projecte. Només així s’entén que tot el que abans era bo, avui sembli dolent, o que avui s’anunciï la designació d’un vicepresident esportiu, dos anys i mig després que Joan Laporta decidís no omplir la vacant causada per la dimissió de Sandro Rosell.
O es va equivocar llavors, el juny de 2005, o això d’avui és un gest de cara a la galeria.

El model: Corregir un error
Deia que l’equip està en un moment clau de la temporada perquè encara no és tard per arrencar, però si l’equip arriba a Nadal sense enlairar-se, potser se li acabarà la pista i ja sabem com acabarà tot plegat. I per enlairar-se és necessari que tots es collin una mica més, que pugi la tensió interna, que el bé col·lectiu torni a ser indiscutiblement el més important i que si això genera algun conflicte, doncs endavant les atxes, perquè el club ha d’estar per damunt de qualsevol individu i perquè el mes de juny passat tots es van comprometre a vigilar i actuar per no reincidir en els errors que van conduir al fracàs.
Som en temps de refundacions i nomenar ara un vicepresident esportiu és refundar el model de direcció esportiva del club, una refundació que afecta doncs el moll de l’os d’un club de futbol com és el Barça. Si aquest nou ‘vice’ sortit del no res aporta alguna cosa en la necessària recuperació de l’equip, ens traurem el barret, perquè la temporada no haurà estat perduda, perquè s’haurà corregit un error que ja durava dos anys i mig i que, per deducció, ens ha portat on som ara, i perquè el club en sortirà reforçat.

Mentrestant, amb tot, Laporta s’haurà d’explicar i aclarir, entre altres coses, per què no es va adoptar aquesta decisió el mes de juny o si adoptar-la ara no posa als peus dels cavalls Txiki Begiristain, que fins ara era el responsable esportiu (futbolístic) del club davant la junta directiva i l’assemblea de compromissaris.