Parlar-ne

Hi ha aquell que es posa finolis, o lingüista, i aleshores fa servir el verb enraonar. La paraula té la seva música i en una prestatgeria de fer bonic hi fa goig, però quan et poses el verb i el discurs a la boca, allò que fas, habitualment, és parlar. És un fet tan quotidià i tan directe, això de parlar, que no necessita barroquismes semàntics, perquè mentre enraonem hi ha el risc de quedar atrapats en un mot que sembla una trampa, per la llengua i també per a les idees.

Una cosa diferent és raonar, que no té res a veure amb això d’enraonar. Perquè no tothom que parla raona, que vol dir posar la raó com a bandera d’argument, no pas com a coartada d’alguna malifeta o algun estratagema inconfessable. Raonar les coses com a estadi previ i necessari a l’establiment d’un acord, rúbrica d’un compromís o segell d’una entesa fructífera.

I vet aquí que ara és temps de parlar i també de raonar. Com per exemple ahir, al Col·legi d’Advocats de Barcelona, on es va celebrar un debat a quatre veus sobre els límits de la llei d’amnistia i si una norma d’aquestes característiques té cabuda en el marc jurídic espanyol. El simple fet de parlar-ne, de posar raons i contraraons damunt la taula, ja és molt important, i és un pas més cap a la solució definitiva.

Hi ha aquells astuts que voldrien passar-se anys enraonant sobre la repressió a l’independentisme i mentrestant la repressió aniria avançant, capturant persones i condemnant ànimes. Atenció als tramposos. El que cal és parlar, raonar, acordar, aplicar i, en acabat, continuar.