Els miracles de l’aritmètica

“No estem parlant de llengües minoritàries. Són idiomes que parlen milions de persones, en concret, els traslladaré (a la resta de ministres de la UE) que el català és parlat per més de 10 milions de persones, la qual cosa el situa per sobre de moltes llengües que en aquests moments són oficials.” La frase es va dir ahir a Brussel·les i no la va dir Carles Puigdemont, ni cap representant de la Plataforma per la Llengua. La frase és de tot un ministre d’Exteriors del Regne d’Espanya. Encara més, José Manuel Albares, que així es diu ara el ministre, va afegir-hi que l’“especificitat del règim constitucional lingüístic espanyol” el fa “gairebé únic en el si de la UE”.

Al·leluia, pensarà vostè. I sí, sona a música celestial una evidència com aquesta. La pregunta, però, és per què han hagut de passar més de 40 anys de democràcia per tal que un govern espanyol defensi el català com a propi. O el mateix Congrés dels Diputats. Sobretot, si tan convençuts estan del que diuen com, suposadament, ho està el ministre d’Exteriors. La resposta ja se sap. Pura aritmètica parlamentària. Quatre anys més de govern, que vol dir de poder, bé valen aquest esforç.

Benvinguda sigui l’aritmètica, com la que va servir per a altres millores de l’autogovern en el passat –sobretot, ai las, amb José María Aznar–, però no deixa de ser una pena que l’Espanya oficial, l’Espanya del poder, amb Madrid DF com a Estrella de la Mort, només entengui el llenguatge dels escons. Si ho fessin de manera convençuda, la història hauria sigut molt diferent. Ara només falta que aquest convenciment sobre el que diu la Constitució el tinguin també en la part que parla de nacionalitats i regions. Seria un gran pas, perquè d’aquí plora la criatura. D’aquí i de no haver entès que, a més de la llengua, el poder ve de la clau de la caixa, cosa que els bascos han tingut sempre més clar.