A la cua d’una entitat bancària

He passat mitja hora fent cua en una entitat bancària, esperant fins a ser atesa. És important aclarir que l’oficina està situada en un barri tradicionalment obrer on ara hi viu molta gent gran. Són, en conseqüència, els principals usuaris tant dels serveis presencials com dels que presta l’entitat a través del caixer. Desconec si he triat un dia en què més gent de l’habitual té la necessitat de visitar aquell banc, però la filera la percebo interminable. Si no giro cua és perquè he demanat cita prèvia i confio que és qüestió de pocs minuts que algú em cridi pel nom. Durant els trenta minuts que pacientment espero per ser atesa, les tristes escenes d’avis i àvies més perduts que un pop en un garatge se succeeixen una darrere l’altra. Amb una mà sobren dits per comptar els que no s’ennueguen amb les gestions del caixer. No sé si és l’hora en què la meitat del personal esmorza o les entitats estan despullades de treballadors, però l’atenció a aquest grup brilla per la seva absència. Els usuaris, quan poden, miren d’ajudar-se entre ells. Una dona comença a cridar: “Això ens passa per idiotes, perquè ens prenen el pèl i aquí no protesta ni déu.” La resta se la miren de reüll, però no provoca cap més reacció. En aquells trenta minuts tinc la possibilitat de seguir des de la primera línia la feina d’una empleada. A tots els clients que li arriben –tots deuen passar dels setanta– mira d’encolomar-los alguna mena de producte. Els diu que els beneficis són la llet i que no se’n penediran. Hi cauen de quatre grapes. Arriba el meu torn. M’imprimeixen un full i em faciliten un número de telèfon per si vull resoldre els dubtes. I bon vent. M’han fet demanar cita prèvia per endur-me un paper que jo mateixa podia haver imprès a casa.