L’ONU s’ha de fer gran

El món està canviant més de pressa del que sovint som capaços d’assimilar. Les noves tecnologies estan afectant tots els àmbits de la vida. Estem assistint a la desaparició de feines que semblaven permanents. Naturalment, aquests canvis també afecten l’evolució de les empreses i observem que algunes de les grans multinacionals del moment, basades en la gestió de dades, d’informació o de comunicació, ni existien només fa quinze anys. Tot plegat ha comportat noves formes de vida i també importants avenços en la investigació i en el benestar, que han facilitat l’increment de la població mundial, que ha passat de 1.500 milions d’habitants el 1900 als 8.000 milions d’avui, i amb la previsió de continuar augmentant fins als 10.500 milions, si fem cas als experts. I paral·lelament també s’ha vist afectat el planeta amb una sobreexplotació dels recursos naturals que posa en qüestió la futura existència de la humanitat, si no s’hi posa remei. Així les coses, tenim uns estats que massa sovint fan prevaldre els seus interessos i també tenim unes organitzacions internacionals que, com observem a la recent reunió de Nacions Unides, tenen moltes dificultats per convertir les propostes en realitats concretes. Aquestes organitzacions són producte de l’ordre sorgit de la Segona Guerra Mundial i, per tant, dissenyades per les potències guanyadores. Per això, a la emblemàtica Nacions Unides, definida amb nobles valors, se li posava el control del Consell de Seguretat format pels cinc dels estats guanyadors de la Segona Guerra Mundial (EUA, Regne Unit, França, Xina i l’URSS, ara substituïda per Rússia), fet que atura moltes iniciatives que sorgeixen del ple, perquè afecta els interessos d’algun dels cincs estats. D’aquí es desprèn que tinguem una ONU que fa grans proclames, sobre la desgràcia dels conflictes bèl·lics, desastres naturals, la pobresa o la crida a actuar contra el canvi climàtic, que finalment no tenen aplicació pràctica. I és en aquest entorn que l’ONU perd la credibilitat perquè no és capaç, per la manca de compromís d’alguns estats, d’aplicar el que es consensua. Per pal·liar aquesta situació convindria actualitzar els objectius i funcionament de les organitzacions internacionals, amb la finalitat que siguin útils a la ciutadania. A l’ONU li convindria anar agafant poder de decisió, cedit pels estats, com s’està fent a la Unió Europea. El procés, perquè sigui consistent, no pot ser ràpid, però sí que requereix actuar sense pauses en aspectes com el canvi climàtic, la seguretat i defensa o els drets humans, i després ja vindran més temes. Això requereix la voluntat política dels governs dels estats, que han de percebre, d’una banda, la pressió de la ciutadania i, de l’altra, que no tenen més remei que fer-ho, per garantir la pròpia supervivència. I també convindria que les esferes de poder dins l’ONU s’adeqüin a la realitat econòmica i política del moment. Si anem en aquesta direcció, l’ONU i les altres organitzacions internacionals seran útils a la ciutadania i tindran el futur garantit, que, per altra part, és el que ha de ser en aquest món cada vegada més globalitzat.