Laietana 43

L’única lluita que es perd és la que s’abandona. El sindicalista Carles Vallejo no ha abandonat i, tot i que encara no ha guanyat la lluita, aquesta setmana ha obtingut una primera victòria: la fiscalia de Barcelona ha demanat investigar les tortures que va patir a Via Laietana el 1970 a mans de la policia franquista.

La famosa llei d’amnistia del 77 –coneguda com a llei d’amnèsia– ha impedit que els criminals franquistes s’haguessin d’asseure mai al banc dels acusats, i emparant-se en aquesta llei s’han arxivat sense investigar més de vuitanta querelles per crims de lesa humanitat comesos durant el franquisme. Vallejo, amb el suport d’entitats com Iridia i Òmnium, ara ha fet història: la seva querella és només a un pas que s’admeti a tràmit. Un èxit que reconforta totes les víctimes i les entitats de memòria que fa anys que lluiten, i que hauria de servir per sacsejar les consciències d’aquells que mantenen en funcionament la comissaria de Via Laietana, com si res no hagués passat. Fa molts anys que un grup d’entitats cíviques demanen que la comissaria, seu icònica de la repressió franquista, es converteixi en un espai de memòria històrica. El PSOE ho té encallat i els socialistes catalans, ara al capdavant de l’Ajuntament de Barcelona, de moment només proposen que apareguin quatre paraules a la vorera de la via reformada: “veritat”, “justícia”, “reparació” i “memòria”. Tal com explicava Jordi Panyella a les pàgines d’aquest diari, les entitats ja han alertat que hi falten, com a mínim, dues paraules clau: “tortures” i “repressió”. Si de veritat volem fer memòria, hauríem de començar dient les coses pel seu nom.