El badall de Gràcia

Tot passejant per Gràcia, entro en una llibreria i hi trobo una publicació que pràcticament és nova: “El badall de Gràcia”, que se subtitula “Revista d’informació general de la vila de Gràcia”. És el número 1 i val deu modestes pessetes.

De primer, en llegir badall penso en “batall”, que és el que en castellà se’n diu “badajo”, segurament per una associació d’idees amb l’antiga i popular “Campana de Gràcia”. Però no hi ha cap dubte, a la mateixa portada hi ha dibuixada una carota que badalla. Quinzenalment, doncs, si la iniciativa no s’estronca, tindrem una badallada gracienca.

Com que generalment un badall és un símptoma d’una situació negativa –cansament, son, avorriment, gana–, he buscat altres accepcions del mot i he trobat que el badall és també una eina per a fer obrir la boca a les bèsties usada en veterinària. Ja em va bé. Als animals racionals també ens convé d’obrir la boca i no és casual que en aquesta revista es parli de la llibertat d’expressió. “Badall” també vol dir escletxa i, si la revista aconsegueix obrir-ne una per la qual circuli una mica d’aire fresc en benefici dels graciencs, farà una bona feina encara veig que badall equival a entrepà. Perfecte. La publicació vol “alimentar” la curiositat, la cultura, el sentit comunitari i el sentit de l’humor dels graciencs.

Llàstima que un esforç tan simpàtic caigui en una deixadesa idiomàtica que en alguns textos és incomprensible. A cada pas es parla de “plaçes”, de “reclamant”, de “paletas”, de “cambi”...; no es tracta ara de fer una llista d’errades sinó de demanar als benintencionats badallaires que facin corregir el text per algun gracienc dels qui saben el català. Avui dia això ja és elemental i fàcil.

Deia que “El badall de Gràcia” és un esforç simpàtic. És més, fins i tot indispensable, i espero que obtindrà gran suport popular. L’annexió a Barcelona no ha destruït el sentiment solidari dels graciencs i per a fomentar aquest sentiment una publicació periòdica i pròpia pot ser molt útil. Tant de bo revistes d’aquesta mena tinguessin èxit a Sants, a Sant Martí, al Poblenou, a les Roquetes... I per què no a l’Eixample i al Barri Antic? Barcelona ha de lluitar contra l’artifici unitari amb el redreçament de la consciència de les personalitats que la formen. En alguns barris i districtes aquesta consciència ha estat pertorbada per un urbanisme i una demografia anorreadors. És natural que Gràcia, que no és un districte ni un barri, sinó “Gràcia”, amb tota la seva dimensió històrica i social, faci el primer pas endavant. Ja que heu començat, negueu-vos a morir, o sigui, a “fer el darrer badall”.