Atenció al tipisme

Al darrer butlletí interior dels Seminaris de la Delegació d’Ensenyament Català, d’Òmnium Cultural, Ernest Sabater anota algunes reflexions sociolingüístiques força atractives; al seu entendre, tenim com a poble una inclinació malaltissa a construir un llenguatge ensucrat, idealitzador i desfigurador de la realitat. És una tendència que vindria ja del temps de la Renaixença, quan un cert nombre d’autors es decantava sovint per arcaismes i mots enrevessats, als quals es donaven significacions que podríem qualificar de “patriòtico-entranyables”.

Parla Enric Sabater de l’Onze de Setembre, que no tenia altre nom que el de la seva data i que “d’uns anys ençà ha estat batejat amb l’ensucrat mot de “Diada” i obsequiat pel gremi “provincial” de pastisseria, confiteria i “bolleria” (!) amb una llepolia més ensucrada encara: “El pastís de la Diada””.

Refusa també que la bandera catalana, com a cosa menor i pròpia d’orfeons, esbarts i penjarelles, s’hagi convertit en la “senyera” i, pel que fa a l’expressió “conseller en cap”, que alguns voldrien aplicar al càrrec de cap del govern de la Generalitat, si aquest arriba a existir com a equivalent al de primer ministre, fa saber que aquest títol és el corresponent al municipi barceloní i equivalent a l’actual alcalde. “Totes aquestes manifestacions ens haurien de fer pensar una mica i veure si és que de debò, quan diem “som una nació”, ens comportem col·lectivament com a tal. I les nacions tenen bandera, govern i ministres i una llengua oficial... i moltes coses més; però si acceptem el terme “nacionalitat” no com a adjectiu de pertinença a una nació, sinó com un substitutiu inferior, tindrem “senyeres”, “diades”, “consellers”, en/amb cap o sense, llengua “pròpia”... i un bé de Déu de somriures i de copets a l’esquena”.

Estiguem d’acord o no amb totes aquestes coses, i d’altres, que diu Ernest Sabater, no hi ha dubte que planteja una qüestió delicada i actual: la frivolització de la catalanitat. Si la Generalitat arriba a funcionar com cal, haurà de vetllar rigorosament l’ús dels símbols i el llenguatge. Hem de “desfolkloritzar” la bandera, hem d’evitar que les quatre barres apareguin en els segells dels “amics de les xemeneies” o en el paper de cartes d’una entitat qualsevol: caldrà fer entendre que l’homenatge a un pintor o a un ciclista no s’ha d’acabar cantant “Els segadors”.

Confio que algun dia serem una nació seriosa, i aleshores ens podrem permetre de posar els nostres colors en un porró; mentrestant hem de procurar que la mentalitat nacional no quedi desvirtuada pel “tipisme”, que és una forma de suïcidi –molt “cofoi” i molt “nostrat”, això sí.