Reconeixement

Ahir, dimarts, era el Dia Europeu de les Llengües. Una jornada que se celebra des del 2001 organitzada pel Consell d’Europa amb el suport de la Unió Europea (UE). Entre els objectius, promoure la rica diversitat lingüística i cultural d’Europa i fomentar l’aprenentatge d’idiomes dins i fora de les escoles. Aquest dia s’organitzen una sèrie d’esdeveniments a tota la UE, activitats per a nens, programes de ràdio i televisió, classes d’idiomes, conferències, i es dona continuïtat a programes educatius de les llengües europees a les universitats. Sí, ja sé que enlloc diu res de reconèixer-les i que es puguin fer servir de manera oficial a l’Eurocambra. Trobo que aquesta és una més de les incongruències polítiques de la UE. Si promous la idea de facilitar el coneixement i el reconeixement de les llengües, què t’impedeix tractar el català com es mereix? Quan t’han dit que la parlen més de deu milions de persones, que té una tradició literària coneguda i llegida dins i fora de la UE. Quins obstacles reals hi troben –no s’hi valen els econòmics– quan al si del ple s’hi senten llengües molt més minoritàries i ningú no ho discuteix? Què passa amb el català que allà on va fa picor? És ben veritat el que un dia va deixar escrit el malaguanyat Joan Barril a propòsit dels dies europeus o mundials. Barril ja advertia que malament rai si has d’inventar-te un dia per cridar l’atenció sobre alguna cosa, algun col·lectiu, alguna qüestió. Senyal que la resta de dies de l’any no són considerades prou importants perquè es tinguin en compte. I, malauradament, això és el que passa amb el català a Europa. Ni sota el paraigua d’una diada especial en què es reivindiquen la fortalesa i la vigència de certes formes de parlar, no se’ns té en compte. I això que el català forma part de la família de les llengües romàniques, com el castellà, el francès o l’italià, entre altres. Aquestes sí que Europa les reconeix.