Però Girona, més!

Des de dimecres el Girona Futbol Club esta sotmès a una sobreexposició mediàtica només comparable a la del president Puigdemont quan l’aritmètica parlamentària del 23-J va convertir els 7 diputats de Junts en factor clau per a la governabilitat d’ Espanya. Recuperem aquells anys que Polònia tancava amb el magistral “Però Girona, més!” del més magistral Queco Novell. No se us faci estrany, recuperar-lo. El Girona FC ha superat totes les expectatives. Jo mateix, que de tant en tant pujo a la parra, i jugo al “si l’encerto l’endevino”, que deia l’àvia Neus, vaig fer curt. Quan el 31 d’agost, després de la tercera jornada, tercers amb 7 punts, titulava la columna “Líders contra el Madrid”, apostava que seria demà, a Montilivi, que saltaríem al camp amb possibilitats de lideratge. Però vaig equivocar-me. Hi arribem, líders. Els podem deixar a 4 punts. Deia que seria una situació incommensurable de les que viuríem aquesta temporada, però hi arribem imbatuts, amb sis victòries consecutives i com l’equip més golejador de la lliga. Hi ha tanta èpica en aquest Girona que avui acabaré amb tres clàssics cinematogràfics. Veig Quique Cárcel i Míchel com Paul Newman i Robert Redford a Dos homes i un destí (George Roy Hill, 1969), espero que la dupla faci tant recorregut com James Stewart i Richard Widmark a Dos cavalquen junts (John Ford, 1961) i que demà tornem a ser L’home que va matar Liberty Valance (John Ford, 1962)