Billy la Nena

Comprar és delicte. Veient els preus, les ganes atàviques de robar treuen el nas pel meu cervellet com una fúria interna que haig de reprimir per no acabar entre reixes. El menjar s’hauria de regalar. Quan entro al supermercat, noto com la copa de la incredulitat em vessa per tot arreu. No dono crèdit quan veig que l’oli d’oliva és a punt d’arribar als deu euros o que un tall raquític de salmó fresc ja s’acosta als vuit. La pornografia gastronòmica, encara: la qualitat i la creativitat es paguen fort. Però els aliments bàsics estan adquirint el valor d’una pedra preciosa. De roba, ja ni me’n compro: tinc bones amigues que me’n regalen. Vaig a mercat i m’adono de les estafes estratosfèriques a què ens sotmeten les botigues. Veig penya furgant als contenidors. Veig més gent que mai demanant caritat pel carrer. A aquest pas, caminarem per la via pública buscant un crostó de pa sec. Billy la Nena entra en acció. Em debato entre l’anarquia i el comunisme, entesos en un sentit social, no polític. Penso en el maleït capitalisme i en la maleïda globalització. Hi hauria d’haver tallers formatius que impartissin cursos sobre tècniques robatòries que et garantissin no ser enxampat i, en el cas de ser-ho, poder treure el carnet de lladre i dir: “Miri, li comento: és que jo he estudiat i m’he llicenciat en l’art del furt.” I que no passés res, i et contestessin: “Disculpi, agafi el que vulgui. Circuli.” Billy la Nena és contradictòria perquè és humana i a qui no li agradi que tanqui la porta per fora. Billy la Nena se sap emprenyar, i si s’emprenya, no quedarà viu ni l’apuntador.