Les putes orquídies
En tinc tres a casa. Les vaig heretar de la meva mare, i només per això es van salvar d’un trasllat en què massa coses van anar a parar a la deixalleria. Però elles no. No les he llençat encara, i dic encara perquè ja fa tres anys que mantenim una relació tòxica. No les deixo anar perquè em recorden encara la mare, però elles tampoc em tenen cap mena d’estima, les malparides, i ni una flor, no fan. Les he anat canviant de lloc, però sembla que a casa no els està bé cap racó, i ara són a la banyera, rebent llum del celobert, que és el que més els deu recordar la frondositat tropical. Però segueixen en estat catatònic. Els tres testos, amb tres plantetes solitàries que tenen un trist parell de tiges seques arrapades a uns palets de plàstic i dues o tres fulles verdes mig pansides que sembla que intenten fugir del test. Potser són elles que no m’aguanten a mi, i encara s’enyoren de la seva mestressa de veritat. O potser estem passant el dol encara totes quatre i estan desarrelades i desubicades.
Per què insistim a tenir plantes d’altres climes, d’altres indrets i de mal fer a casa nostra? A la meva mare la tenien fascinada. Jo veia molt de verd per tan poca flor. I ella ben feliç que m’explicava que són plantes que viuen a la selva arrapades als arbres. Què hi feien a Sant Antoni i, ara, a Girona? He mirat de reproduir les condicions en què viurien, però no tinc arbres, i he farcit els testos amb trossets d’escorça d’arbres, però no m’han comprat la imitació barata dels arbres de Sud-amèrica. Com s’ho feia la mare per trobar l’equilibri que necessiten? El test transparent perquè els ha d’arribar llum a les arrels? L’aigua? Si n’hi ha massa, malament, però molt poca, tampoc. Només em falta posar música ambiental que reprodueixi sons de la selva, però temo que ni així. Vull coses que es puguin cuidar més fàcilment, com ara els fills i el gos. Perquè amb elles no n’encerto ni una. Potser són tan sensibles, elles, que troben a faltar les atencions de la meva mare, i com parlava bé d’elles quan venia algú a casa. Qui entrava les havia d’admirar per força. Jo no parlo mai d’elles si no és per deixar anar algun renec de l’estil de “a veure per què no creixeu, maleïdes, que encara no us he vist ni una punyetera flor”.
