Vallverdú reviu anys feliços a Sant Feliu

Personatge inquiet, amb nombrosos canvis de residència i una prolífica activitat laboral i literària, els 100 anys de l’escriptor Josep Vallverdú i la seva lucidesa il·lustren bé la inèrcia de tota una vida al servei de la cultura, però també de la societat. Divendres va visitar Sant Feliu de Guíxols per ser-ne proclamat fill adoptiu, 74 anys després que hi arribés amb la Sarfa, a la parada de la Rambla –aleshores encara, i fins fa relativament poc, Vidal–. Un jove de tot just 25 anys, que volava lluny des de Ponent, però que s’hi va sentir com un peix a l’aigua. I tot compaginant feines per subsistir, a l’acadèmia que no va prosperar, i pluriocupat en un despatx surer que li va permetre conèixer una activitat que també el va marcar. En l’acte, va reviure’n els “carrers plens d’olors, i de pols”, i imatges com ara les dels “caps nets” i “les paques rentades” i el so del “repic de la garlopa”, constant. Però Vallverdú va anar més enllà, i aviat va compaginar-ho tot plegat amb el repic de “la primera màquina d’escriure”, que va adquirir al Baix Empordà perquè algunes de les seves primeres traduccions i la seva primera obra premiada, al 1954, veiessin la llum en un “castellà obligat per la llei de l’època”. Però tant se val: “És a Sant Feliu que vaig iniciar el meu llarg camí literari”, agraïa, a banda de ser el lloc on va néixer el seu primer fill, en un “carrer de la Pilota” que va estranyar l’auditori que omplia la sala de plens, fins que els va recordar, irònicament, que es tracta de l’actual Joan Goula –“Això els d’avui no ho sabeu...”

Però la petja social de Vallverdú també va ser destacada, contribuint a la fundació de l’actual institut Sant Elm, com a articulista a la revista Àncora i amb nombroses relacions: “Vaig conèixer persones interessants, com Josep Vicente, Margarida Wirsing, Martí Girona i els membres del Centre Excursionista Montclar, en què em vaig interessar molt aviat. Després va arribar Narcís Masferrer i les famílies Girona-Ferrer, Descayre-Murlà, Claudi Isern, els Llandrich, Buixó, Heller, Lluís Esteva, Salvador Bosch, Ricard Pelló, Viader, Lluís Palahí, Casas [...] I molt especialment Gaziel. Conèixer Gaziel al passeig del Mar és definitiu. Amb Gaziel vam lligar amistat fins a la seva mort.”

Vallverdú no oblida la llum i el mar de Sant Feliu, que ha continuat visitant. Ni l’acollida de la gent, amb molta de la qual ha continuat mantenint contacte des de la seva marxa. Per això, l’acte de divendres, després que altres poblacions lleidatanes ja l’haguessin adoptat, era d’una justícia més que poètica, ara que l’escriptor s’ha centrat en aquesta art més relaxada. Una oportunitat per compartir agraïments per l’empremta que hi va deixar. I per recordar des de la talaia de la seva edat i memòria privilegiades.