El corriol del Castell

De Figueres, anomenat oficialment de Sant Ferran. Per a qui no ho sàpiga, per la part més alta i exterior d’aquesta fortalesa –per la cresta del talús de terra que hi feia de muralla– discorre un viarany, llarg, d’una mica més de tres quilòmetres, freqüentat per veïns de la ciutat que hi passegen o hi corren. Per aquesta activitat, i responent a la genuïnitat empordanesa, se’l simplifica com a “ruta del colesterol”. Servidor –i perdonin– al llarg de 43 anys hi he fet –ho he comptat per sobre– unes 13.500 voltes, gairebé totes corrent: tres cops per setmana, sortir de casa, pujar-hi, completar dues circumval·lacions i tornar, uns 10 km. Els que hi hem acudit amb regularitat hem pogut observar-hi una sèrie de factors molestos que seria fàcil i barat de corregir. Vejam. Quan t’encreues amb algú, un o altre ha d’apartar-se –és un corriol– per deixar passar l’altre o l’un; l’estretor fa que dues persones no hi puguin caminar de costat, cosa que facilitaria la conversa –no caldria parlar a crits– sobretot a partir d’una certa... edat; el caminoi discorre entre la flora i, quan han caigut quatre gotes o és primavera i es revifa, els fenolls, les ginesteres, els esbarzers... freguen i/o esgarrapen les cames dels passants; el terra presenta pedres de mida diversa que sobresurten i... entrebanquen; quan ha plogut, les bassetes i el fang no donen pas facilitats. Etcètera. He pensat vegades que el Consorci del Castell i l’Ajuntament fa dècades que podrien haver condicionat aquest parcours tan popular, si més no tan estimat pels que el freqüentem. Fer-hi les obres mínimes per fer-lo pràctic i amable. Corregir el traçat perquè discorri regularment en paral·lel a l’obra exterior de la fortalesa; dotar-lo de l’amplada justa per tal que els encreuaments no siguin molestos i les parelles puguin avançar de costat; aplanar i cobrir el terra d’un quitrà o similar –doctors té el Consistori i el Consorci–: posem, el que han posat al terra dels camins de les Hortes de Santa Eugènia de Girona, molt trepitjats per passejaires; el que sigui, que no permeti l’herbei, les basses i el fang. I potser de tant en tant s’hi podria plantar un banc per seure, reposar i contemplar l’extraordinari paisatge que, des d’alguns punts, ofereix aquest extraordinari camí de ronda que l’atzar ha regalat a Figueres.