Educació inclusiva sense mitjans

L’exemple és real i es pot extrapolar a la majoria d’escoles del país. En aquest centre en concret hi ha matriculats, aquest curs, una quinzena de nens i nenes amb necessitats educatives especials. El seu nivell d’autonomia és divers i n’hi ha que reclamen una atenció constant. El Departament d’Educació, que defensa sense matisos l’educació inclusiva, concedeix a aquesta escola i a la resta, públiques o concertades, professionals de suport per a aquests alumnes. A l’exemple que ens ocupa es tradueix en 34 hores setmanals d’una vetlladora. Els càlculs són ben senzills: la majoria d’aquests infants disposen d’un reforç durant dues hores a la setmana, si el repartiment es fa amb una simple divisió. Si un alumne necessita més atenció, doncs un altre es queda sense suport. Són faves comptades. I què passa la resta de la jornada escolar, quan la vetlladora desapareix? Doncs el tutor o tutora s’ha de fer càrrec de tot el grup. Mirem de posar-nos en la seva pell i imaginar com és atendre una vintena de nens i nenes de 3, 4 o 5 anys, sabent que a un d’ells no li pots treure l’ull de sobre perquè pot autolesionar-se o marxar de l’aula. Doncs això està passant. En l’escola a què ens referim, un dels alumnes que presenten dificultats afegides té la sort que els pares poden pagar un reforç, que també entra a l’aula. La resta no s’ho poden permetre, així que s’han de conformar amb el que el sistema públic els ofereix, que és realment molt escàs. L’escola inclusiva és un dret que tenen tots els infants, del primer a l’últim, no només aquells que tenen necessitats específiques, però sense els recursos adequats és impossible aconseguir un model real i de qualitat. Potser sobren ajudes universals i manca suport a qui més ho reclama.