Fahrenheit 451

Era molt petita. Era tan petita que, quan el seu pare marxava uns dies per feina, al vespre ella corria cap al nostre llit i, estintolada al coixí, agafava un llibre, sovint del revés i mirant-me de reüll, girava les pàgines al meu compàs, fent veure que, com jo, llegia cadascuna de les línies amb un posat ben interessant. A mi, com us podeu imaginar, se m’escapava el riure sota el nas.

Era molt petita. Era tan petita que d’aquell passadís llarg –que sempre reclamava amb el llum encès i que recorria amunt i avall amb el cul bambolejant, com un aneguet vestit amb un bolquer dues talles més gran–, en deia passadillo. Quan es mossegava, no somicava plorosa perquè es feria la llengua, sinó la llengla, una llengla desperta i sempre disposada a parlotejar, sovint sense que ningú entengués gaire bé què deia.

Són imatges, són paraules, aquestes, que han quedat impreses en el meu record, amb tinta indeleble, impregnades de dolçor i d’enyorança per un temps que va passar molt ràpid, excessivament ràpid i que, en soc ben conscient, mai no tornarà.

Ella, avui, ja diu “passadís” –Déu ens en guard, que no ho fes després d’haver-li pagat quatre anys d’universitat i dos màsters–, i dorm com una soca encara que no estigui il·luminat; renega com un carreter quan es mossega la “llengua” i ha llegit més llibres –tots del dret– i ha entès més conceptes dels que la majoria, probablement, entendrem mai.

No puc dir que jo en sigui l’artífex, però sí que puc garantir-vos que vaig ser allà, amatent a cada instant, per tal que ella s’enamorés dels llibres. Primer per imitació, després per devoció i, finalment, per vocació. Que gaudís de cadascuna de les paraules noves que descobria. Entestada jo a fer-la entrar en un món on, per art de màgia, se’t desvetllen no només el significat de les paraules, sinó també la intencionalitat de les frases i, amb elles, la importància del context que les acompanya. La vaig ajudar a créixer, sí, però també a convertir-se en una persona amb opinió, amb criteri, amb ànsia de saber i amb capacitat de discernir, de defensar i d’argumentar –i caram, com argumenta, la noia! Per saber-ho només cal iniciar un debat. Bé, per ella!

Avui, quan tristament m’arriba la notícia sobre la deficient comprensió lectora dels nostres infants, no puc fer menys que esparverar-me, perquè sincerament considero que, sense aquesta habilitat, l’habilitat de comprendre el que s’amaga darrere un text, difícilment podrem fer d’ells persones capaces de defensar les seves opinions, d’argumentar, de decidir lliurement. Sense comprensió lectora estem criant xaiets que acataran amb docilitat qualsevol argument que se’ls posi al davant, qualsevol idea, ben defensada o no, i formaran part d’aquesta massa d’éssers conduïts, amagats d’un llop que mai no han vist, quan qui els porta a l’escorxador és just qui creuen que els defensa.

I sovint pensem que és l’escola, que és allà on els nostres fills han d’assolir aquesta capacitat que els conduirà a entendre el món que els envolta. I sí, probablement és cert, donat que, evidentment, l’escola és l’entitat designada per formar els nostres infants, però no és menys cert que la societat també hi té responsabilitat, en això. I la societat, no ho oblidéssim pas, som nosaltres.

Un exemple meravellós és el LECXIT, un programa iniciat i promogut per la Fundació Bofill que té per objectiu impulsar l’èxit educatiu a través de la millora de la comprensió lectora, involucrant escoles, biblioteques, centres socials... La Fundació Josep Pallach, en estreta col·laboració, n’ha promogut un model propi, sota el lema “Tothom educa, s’educa tothom; fem xarxa”. Vols ajudar un infant en la tasca de fomentar l’hàbit de la lectura, d’ajudar-lo a comprendre allò que llegeix? Doncs fes-te voluntari i acompanya’l en el meravellós camí de la descoberta! Segurament l’infant no aixecarà la vista cap a mi i em mirarà amb ulls d’adoració com feia la vaileta del passadillo, però per a mi la tasca serà tant o més reconfortant... Palafrugell, Mont-ras, l’Escala, Torroella de Montgrí, Calonge i Sant Antoni, Begur, la Bisbal d’Empordà, Pals... Els funciona!

I si algú considera que el tema que modestament exposo en aquest article no és interessant, que la lectura és un art menor, que els llibres estan sobrevalorats, o que la notícia sobre la (in)comprensió lectora no és preocupant, només li recordaria que per resoldre un problema matemàtic cal entendre l’enunciat.

I així amb tot...

Que què és Fahrenheit 451? Llegiu Ray Bradbury?

Paraula de gironina.