De nou el dèficit fiscal

Altre cop la conselleria d’Economia i Finances de la Generalitat ha calculat la balança fiscal de Catalunya amb l’administració central de l’Estat espanyol. De nou, s’han bellugat als mitjans les veus dels negacionistes, les dels escèptics menfotistes i dels entusiastes més o manco ventilats. La veritat és que el tema avorreix, tot i que no sembla que li resti gens de prestància en el debat polític. I, per als qui no els agradi la controvèrsia, mira que seria senzill resoldre-la posant dades i criteris sobre la taula!

A falta, però, de transparència per part dels organismes estatals, s’han de fer estimacions, que asseguro que són les més plausibles amb la informació disponible. En tot cas, avui hauria d’estar ja fora de dubte que l’enfocament monetari és l’apropiat per aquest exercici, en coherència amb la idea que és on es gasten efectivament els recursos on es produeixen els arrossegaments econòmics d’interès. Però no. Alguns, per bé de desvirtuar les conclusions que del càlcul es poden derivar, qüestionen el mètode. També sobre si hi cap o no una variant al fet de no neutralitzar el dèficit: gastar sense cost fiscal, com si els diners caiguessin del cel per sempre més; una altra fal·làcia per qüestionar resultats. I, finalment, alguns hi introdueixen fins i tot variacions segons diferents supòsits d’incidència tributària; sobre qui suporta efectivament els impostos. Impossible, això, de saber en tot temps i lloc, quan depèn de la manera en què qui rep l’impost se l’intenta treure de sobre i el trasllada a tercers; fet que depèn del tipus de base imposable gravada, del sector de referència de factors i productes i del grau de competència o monopoli del mercat. No és d’estranyar així que els majors experts en incidència fiscal (Saez, Zucman, Slemrod, Piketty, al darrer monogràfic d’Oxford Review of Economic Policy, 39, 2023) concloguin a favor de la imputació d’acord amb l’obligació estatutària; del supòsit d’as if (com si) a les bases s’hi accedís d’acord amb la capacitat fiscal pròpia.

Per altra banda, contra la idea dels entusiastes de l’espoli d’“agafa els diners i corre”, no tot el diferencial ha de servir per finançar més despesa “creativa”. Aquest parany l’han intentat alguns polítics per intentar mostrar que amb vint mil milions anuals lligaríem gossos amb llonganisses. Un gran reclam pensat per fer sobiranistes el nouvingut i l’autòcton precari, amb minsos resultats fins al moment. Eixugar el dèficit fiscal també hauria de poder voler dir reduir equitativament la pressió fiscal; per exemple, amb desgravacions selectives per política social, mínims exempts més alts d’acord amb el diferencial superior de costos que té un català, o per assegurar a tota la població una renda neta després d’impostos ajustada a la capacitat adquisitiva real per la via d’una càrrega fiscal més baixa. O amb una tributació decididament a favor de la natalitat, amb exempció de pagar l’IRPF per famílies de dos o més fills mentre duri la criança i l’educació bàsica, com s’estan plantejant alguns països davant l’enfonsament de la natalitat.

Val a dir també que el saldo de la balança fiscal no depèn només del finançament autonòmic. Una millora d’aquest, acompanyada d’una retirada de la despesa de l’Estat sobre el territori en exercici de les seves competències, deixaria les coses com estan. O, més subliminarment, no executant les inversions pressupostades, malmetent així el seu efecte multiplicador, tal com l’enfocament de flux monetari persegueix, anul·laria el resultat.

Bé. Tot això cansa. I avorreix perquè res no canvia. És per a l’economia catalana un càrrec estructural que li resta fins a cinc punts –s’ha estimat– de creixement real, i que es mou només una mica amb la conjuntura econòmica: si Catalunya millora per sobre de la mitjana, el drenatge fiscal augmenta, tant per l’absorció impositiva més gran com per la menor priorització en la despesa.

Reconegut el fet, però, què hi podem fer, ara, nosaltres? No tant marejar amb dades mirant cap a fora, sinó mostrar amb fets que el nostre govern mereix la correcció del saldo. Per això aniria bé endreçar la gestió de la despesa i dels ingressos i oferir una millor acció de govern. També si es reivindica cap a fora la fi de la discriminació fiscal amb una sola veu –ara, la de qui sigui més creïble– i cap a dintre es mostra a la ciutadania un govern que governa amb el suport també de qui no vol estar en el govern. Sense posar ordre de portes enfora i cap endins a la casa pròpia, avui amb cacofonia externa i retrets interns permanents, alguns poden començar a qüestionar si posar més diners a les mans del govern, amb la reducció del dèficit fiscal, és a hores d’ara un pèl atrevit.