Raça humana
No m’agraden els animals, però...
No m’agraden els animals, així com a premissa. Vull dir que no m’agraden per tenir-ne cura a casa, no que em despertin cap mena d’animadversió, si exceptuem els coloms, que els exterminaria sense miraments. Viure en una ciutat gran i ser amant dels animals no sempre és un exercici senzill. Sobretot si ja d’entrada no consten entre les teves passions. Els carrers estan plens d’excrements de gossos –per descomptat que la culpa no és de l’animal– i escassegen les persones que tiren aigua sobre el pixum de les seves mascotes. Sovint, el regal el deixen al mig de la vorera fins que s’evapora i es transforma en una nova taca. Els carrers també estan plens de gossos sense lligar, mentre les àrees destinades a aquestes mascotes estan buides. I ja m’imagino que si els amos els deixen campar al seu aire és perquè no suposen un perill per a la resta, però no es pot oblidar que moltes persones senten terror quan un gos se’ls acosta o se’ls enfila. Que no m’agradin els animals no vol dir que m’importi un rave com els tracti la gent. Aplicaria multes de molts dígits a qui els té desnodrits, els pega o els abandona. Per descomptat, també a qui els fa servir en espectacles inspirats en el maltractament. Aquí em situo al costat dels animalistes, i sempre. Però no puc concebre com a mala pràctica deixar un animal lligat a la porta d’un comerç durant dos minuts, com diu la nova llei de protecció animal. I encara puc entendre menys que es faci la norma i que expressament s’oblidi dels braus, dels gossos de caça i dels animals que acompanyen els sensellar –no demano que se’ls prengui, sí que s’hi vetlli–. Tret que es tracti més de simular que els animals importen, més que de protegir-los de debò.