Ens agraden els bars, però no tant la tria

Els periodistes passem moltes hores als bars. No és una confessió d’alcoholisme. L’addició és més aviat a buscar espais on altres persones se sentin còmodes a l’hora d’explicar-nos històries. Sobretot perquè un bar acostuma a ser un espai més agradable i íntim que no pas una redacció o una oficina. Ens encanten els bars però cada cop ens ho posen més difícil per trobar els espais adequats. Tenim un fotimer de llocs on poder fer un cafè, potser més que mai, però anem perduts. Ara tenim ple al quinze de cafeteries gurmet, on tot sembla extraordinàriament ben preparat, però acostumen a ser locals de tres metres quadrats on és difícil tenir una conversa sense que se n’assabenti el veí de la taula situada a un pam. També tenim d’altres que formen el grup de les modernes, més àmplies, de disseny diuen que avantguardista, on molts emprenedors/autònoms/estudiants/gent que no pot pagar una oficina s’aplega unes hores a canvi de pagar un cafè. No son el meu estil, ho confesso. Després podem triar els molts forns de pa franquiciats que serveixen un cafè de pena acompanyat d’una brioixeria encara pitjor. Els bars d’hotels a vegades són un bon refugi però no he aconseguit dissimular la cara d’estafada quan em cobren tres euros o més per un cafè. Malgrat que el panorama va canviant, siguem positius perquè de bars de tota la vida, on pots tenir una conversa en una sala relativament àmplia però sense que et puguin espiar, n’hi ha molts. Amb un ambient acollidor, un cafè relativament bo i un entrepà de pernil que no fa saltar la banca. I tots aquests bars –cadascú tindrà el seu favorit– els hem de cuidar com relíquies d’un món que s’acaba perquè formen part de la nostra educació sentimental.