Tots som negligents

Allò castellà que diu “ni son todos los que están, ni están todos los que son” és perfectament aplicable a les presons. I allò altre de “n’hi ha més a fora que a dins”, referit normalment als manicomis, encara escau millor a la presó.

El nombre de delinqüents que viuen impunement als pobles i a les ciutats és molt superior al nombre d’empresonats. I que el lector no pensi només en els lladregots que viuen en una perpètua maniobra d’emmascarament; si n’hi ha més a fora que a dins és, principalment, pel nombre de delinqüents de les màfies respectades, els dels negocis bruts fets des de taules ben netes, els grans delinqüents socials que ocupen, precisament, llocs distingits en la societat. Els qui engoleix la presó són, gairebé tots, uns desgraciats.

Hem admès aquest fet com si fos inevitable, amb una passivitat que col·labora a fer que els infeliços siguin més infeliços i els grans delinqüents més poderosos. A les presons del món hi ha fins i tot infants, víctimes de les circumstàncies, però difícilment hi trobareu cap dels qui han provocat aquestes circumstàncies i se n’aprofiten.

La notícia sembla, a primera vista, simplement pintoresca: a la presó de Sevilla sobra un pres. Els funcionaris ho han descobert en un recompte. Hi sobra des de fa temps, i no s’havien adonat de l’anomalia tot i que el control es fa diàriament. (És curiós: si hagués faltat un pres ho haurien descobert immediatament.) La investigació corresponent ha aclarit el cas: un dels presos ja era oficialment fora, se li havia atorgat la llibertat, però continuava a la presó per negligència d’algú. No pas del pres, naturalment, sinó del mecanisme penitenciari. Com es pot ser negligent quan es tracta de la llibertat d’un home? Si un pres no es lleva és castigat, però el qui fa que un pres hagi de llevar-se una colla de dies a la presó en comptes de fer-ho a casa seva, ¿pot veure excusada tan tranquil·lament la seva culpa en nom de la negligència?

Un dels grans vicis de la nostra societat és que els errors comesos pels qui manen sempre mereixen més atenuants que els errors comesos pels qui han d’obeir. Hauria de ser al revés, però els mecanismes de defensa del poder funcionen implacablement. En estricta justícia, el ciutadà indegudament retingut a la presó tindria dret a reclamar danys i perjudicis per tots els dies que no ha pogut viure i treballar lliurement; temo que l’únic problema, però, deu ser administratiu: com justificar la ració de ranxo servida de més...