Les xinxes

Em vaig cremar la mà amb aigua bullent, mentre cuinava, i vaig pensar: ja està, ara et sortirà una butllofa gegant, se’t rebentarà un dia d’aquests, i a sota no et reconeixeràs la pell, que et farà aquells replecs contrets i esblanqueïts de cosa arrasada i una mica morta, i quan agafis el que sigui, el volant del cotxe o la cara del teu fill, sentiràs amb angúnia que ets dins el teu cos, però que el mou algú altre. La veritat és que, darrere la roentor i la inflamació, només se’m va escamnar una capa molt superficial, per sota de la qual, en un procés de regeneració espontani, van tornar les arrugues i els porus familiars, i en dues setmanes m’havien cicatritzat fins i tot les llagues de l’escaldada, tot i que el farmacèutic m’havia advertit que hi posés paciència, que hauria d’aplicar-m’hi com a mínim tres mesos una pomada caríssima i que així i tot em quedaria marca. Potser els passa també això, als missatgers de la dreta espanyolíssima, que veuen la catalanitat com una cicatriu sense remissió, perquè no confien que el cos tingui les seves pròpies defenses i deleguen el remei en la farmacopea de l’ultratge i la por. Haurien de provar-ho: una escaldufada accidental amb l’aigua dels ous bullits, i veurien com n’és de bon resoldre, si deixes que la pell faci la seva feina, a diferència de la plaga de xinxes que assola Europa, que se’t fiquen al llit i se’t caguen a sobre i no hi ha pomada que les extermini. A França, que tenen també mentalitat imperialista, ja són tema de debat parlamentari. Se’ls amaguen a les costures del matalàs, al capçal, al coixí, al marc de la porta, i es desperten, i encara són allà.